Segur que li fem mal, al tió?

Mai vaig pensar, ni de petita ni de gran, que li fes cap mal, i soc de les que no maten ni una mosca. Tampoc em sembla que els nens i nenes amb qui a casa es continua la tradició associïn conscientment o inconscientment els seus alegres cops de bastó amb un exercici de crueltat contra un pobre tronc desvalgut i, per extensió, contra la natura que tant ens dona i tan poc respectem. Al tió de la meva infància ningú no li havia pintat ni ulls ni nas, ni boca, ni l’havia adornat amb una barretina; era un tros de llenya arreplegat pel pare al bosc que tenia molta gana i fred, per això el posàvem a la vora del foc i el tapàvem amb una manta. L’avi el tractava com a una persona que vingués de visita i m’acompanyava a buscar-li el menjar, hospitalitat mana. Li agradaven les pastanagues, els ous i els naps i un got de moscatell l’acabava de revifar (disculpin l’atreviment, a pagès esmorzàvem pa sucat amb vi i sucre). L’hoste era de natura agraïda i generosa; tan bon punt havia endrapat –els menuts no ho podíem veure– cagava neules i torrons d’aquells tan bons com li demanàvem cantant mentre el bastonejàvem expectants. Avui hi tornarem. Però ara diuen que picar el tió estimula actituds de violència. Segur? Ens estem passant tres pobles! Potser interpretem amb ulls d’adult (contagiats) el vincle màgic entre els més petits i el seu ancestral amic? Tanta correcció ens fa perdre el simbolisme! Al tió, que és un personatge molt proper, l’estimàvem i l’estimem, ningú no li vol mal. La violència té unes altres arrels, ve d’una altra tradició que no és la que avui celebrem.