Desaprofitar un moment històric

Mai com avui dia l'independentisme havia estat tan arrelat en la mentalitat de la societat catalana, i mai com ara havia sigut tan gran el risc que aquesta embranzida s'estavelli contra la incapacitat d'articular un projecte polític que pugui concórrer a les eleccions amb un mínim de consistència. Des que ERC va aconseguir, ara fa set anys, prou suport electoral per situar per primer cop a la història una opció netament independentista en el govern del país, la idea que Catalunya pot esdevenir un estat independent ha anat madurant en una part gens menyspreable del cos social de manera paral·lela al creixent sentiment d'incomprensió d'una Espanya que ha optat decididament per l'unitarisme.

La gran oportunitat per al sobiranisme sense complexos arriba, això no obstant, en un moment històric en què l'independentisme parlamentari arrossega el desgast de set anys de tripartit. Paral·lelament, els sectors que en els darrers temps han anat agafant embranzida, siguin procedents del desencantament amb els republicans, siguin propulsats des de la societat civil per l'èxit de les consultes, siguin fruit d'apostes personals, evidencien fins ara una gran dificultat per articular un front comú amb garanties mínimes per entrar de manera decisiva en l'esfera parlamentària catalana.

El temps és escàs i queda molt camí per fer si aquest sector pretén engrescar un electorat motivat però també desconcertat i alhora festejat per un sobiranisme com el de CiU, certament ambigu però més ben situat en la cursa cap al govern. Naturalment, no és imprescindible que els diferents corrents i sensibilitats aconsegueixin presentar-se sota una única marca electoral. Algunes veus sostenen que tampoc és dolent que hi hagi més d'un partit independentista. Però tenint en compte que les dues principals formacions del mapa polític català actual són de tall històricament autonomista, qualsevol intent de revertir la situació passa, indefectiblement, per sumar, no pas per dispersar-se.