Les gates de la nostra vida

Mentre escric aquestes línies, m’acompanya dormint plàcidament la Rita. Com cada tarda, s’ha enfilat a la taula en veure que encenia l’ordinador. S’hi estarà unes hores, fins que el veterà de la casa s’atansi al despatx poc abans de les nou del vespre. Aleshores, el Mixet se situarà al peu de la cadira i em cridarà l’atenció tot posant suaument les potes sobre les meves cuixes per pregar-me que apagui ja la pantalla. Tots dos són gats adoptats del carrer des de petits, i sempre et donen més que no tu a ells.

La Rita és encara una petitona juganera, afectuosa i llesta. Quan tenia un mes, la van llençar amb crueltat i juntament amb les seves dues germanes per sobre de la tanca del jardí del meu veí. Ja era sociable, així que provenia d’una casa d’on havien deixat sortir sa mare sense esterilitzar. O d’una colònia de gats ferals. Des del 2008, la responsabilitat legal de tenir cura i control de les colònies és dels ajuntaments. La llei no dona alternatives per als municipis petits, que sovint no tenen recursos per fer-hi front, abocant els animals a una trista supervivència i generant situacions de conflicte amb els veïns. La sensibilització social creix i està fent néixer més protectores. Voluntaris que fan tot el que poden amb recursos propis, davant la deixadesa pública, que els mena sovint a tensions veïnals. És necessari trobar solucions al problema, reformant el marc legal i fent-lo complir. Com ara permetent que administracions comarcals o amb més recursos mancomunin el servei, garantint-ne així la protecció. Qui no estima els animals no estima les persones. Ves si ho sap, la Rita.