Vermeer a Bòsnia

El visitant del Museu Mauritshuis, a la Haia, va directe a veure La noia de la perla de Vermeer i aprofita per observar les altres dues pintures de l’holandès que l’acompanyen: Vista de Delft, amb els grans núvols i el cel blau sobre el canal, i Diana i les seves nimfes, un moment de feina ordinària entre deesses. Tres quadres que justifiquen la visita. El prodigiós tractament de la llum de Vermeer projecta transcendència a qualsevol instant de la vida domèstica: res d’èpiques ni grans batalles. Els seus personatges semblen, com diria el nostre Raimon, “gent sense místics ni grans capitans”. L’estètica de Vermeer és estàtica, aïllada del món de fora. I això sorprèn perquè aquest gran pintor barroc va passar la vida enmig de guerres constants entre Flandes i Anglaterra i, en els seus anys de maduresa, a Delft, la seva ciutat natal, la pandèmia del moment hi va deixar milers de morts. Fa pensar en les novel·les de Jane Austen, totes escrites enmig de les guerres napoleòniques, que no hi contenen la més mínima referència. Quin sentit tenen aquestes manifestacions artístiques tan poc “compromeses” amb els esdeveniments del món? En el cas dels Vermeer de la Haia, hi tenim una resposta inesperada: el periodista i historiador de l’art Lawrence Weschler va explicar en un cèlebre article, Vermeer a Bòsnia, que no es va poder estar de preguntar com s’ho feia un dels jutges del tribunal de la Haia per suportar les històries d’atrocitats que havia de sentir, dia rere dia, durant el judici als criminals de la guerra de Bòsnia. La resposta del jutge ens dona una pista sobre una de les funcions essencials de l’art: “Doncs, miri, a la que tinc un moment vaig al centre, al Museu Mauritshuis, i m’estic una estona amb els Vermeer.” La contemplació de les lluminoses visions de moments de pau i calma dels quadres es poden veure com una declaració política: una celebració de la pau domèstica en temps de guerra i de plagues.