Absència de líders (4)

Després d'haver votat tot de grups polítics amb vocació extraparlamentària –PSAN, BEAN, Nacionalistes d'Esquerra, Ecologistes, etc.–, encara vaig votar el PSUC. No pas per convicció, més aviat en reconeixement de la feina feta durant els anys difícils i perquè era el partit de Manuel Vázquez Montalbán (l'escriptor i periodista mort el 2003), per la seva saviesa i ironia des dels temps de Triunfo, La Calle i Por Favor i les seves lúcides columnes d'El País; també perquè he estat un fan del seu alter ego, el gran Pepe Carvalho, i sobretot per la seva coherència ètica, per exemple, en haver llegit el manifest a favor dels independentistes detinguts el 1992 davant de 15.000 persones a la Devesa de Girona. Malgrat les esbudellades internes dels comunistes, Vázquez es va mantenir lleial en el transvasament a Iniciativa, per fidelitat a les idees i als amics, com Antoni Gutiérrez Díaz, mort tres anys més tard. Rafael Ribó va conduir la travessia pel desert des de l'eurocomunisme fins a l'ecosocialisme, però el partit s'anava anquilosant, fins que va arribar la lenta renovació impulsada per Joan Saura i que ara ha deixat pas a perfils nous com ara Joan Herrera, Dolors Camats, Laia Ortiz i Raül Romeva. Però aquests anys de govern en el tripartit els passarà factura. Saura, com a conseller d'Interior, i Francesc Baltasar, de Medi Ambient i Habitatge, han fet un paper compungit des del punt de vista del teòric votant d'un partit que es diu de l'esquerra alternativa, potser perquè és difícil d'entendre que un ecopacifista vulgui ser el patró de la policia, o que un tarannà com el de Baltasar pugui representar l'esquerra verda nacional. ICV aporta cares noves, però també una notòria absència de lideratge.