A tots aquells anònims

Me’n va fer adonar la meva germana tot conversant durant la sobretaula de la nit de Nadal. Confesso que mai hi he donat la importància que toca. Suposo que no hi he vist l’excepcionalitat perquè forma part de la quotidianitat de la nostra relació familiar des de sempre. Però el cert és que la meva mare, filla de matrimoni immigrant andalús, nascuda a Catalunya, però criada en un entorn en què la llengua materna era el castellà, a les seves filles sempre –i quan dic sempre és sense cap excepció– ens ha parlat en català. A casa només hi ha hagut una única llengua per relacionar-nos, malgrat que el pare i la mare tenien cadascun un origen i una parla materna diferent. I no va ser fruit d’un acord ni de cap negociació. Va fluir de manera natural. A la meva mare l’he sentit parlar en castellà. Amb els seus pares, amb els seus germans, amb algun amic o amiga de la infància. Però mai a casa. I ara més que mai, reflexionant sobre la situació actual que viu el català, m’enorgulleixo de la singularitat d’aquest fet. I posa més en relleu la importància i el paper crucial que van jugar gent com la meva mare, de manera anònima, i en la seva quotidianitat, en la integració de realitats i cultures diferents en un projecte català compartit. Una herència molt preuada que cal vindicar. Avui dia més que mai.