Un any amb el desgavell del ‘Brexit’

El primer any de l’aplicació del ‘Brexit’ ha constatat que no va fallar la voluntat popular, no va ser la gent, el que va fallar, sinó els governants en qui se suposava que havien de confiar. El referèndum sobre la sortida de la Unió Europea es va dur a terme sense una planificació seriosa del dia després i ara se’n paguen les conseqüències. Falta mà d’obra en sectors on solia haver-hi una majoria de treballadors comunitaris i s’han produït problemes greus d’abastiment de productes bàsics, amb llargues cues pel que fa al transport pesant. Però sobretot s’ha generat incertesa, fins al punt que les dificultats per aplicar l’acord de separació forcen el primer ministre Boris Johnson a demanar-ne la renegociació. Això després d’una agònica pròrroga de les complicades converses que va dur a un carreró sense sortida els britànics.

L’efecte dominó de les clàusules del ‘Brexit’ s’ha girat clarament en contra dels que de manera arrogant van menysprear els beneficis de formar part del club europeu: l’aplicació de les restriccions migratòries és la principal causa de la manca de mà d’obra i tots els problemes col·laterals que això està provocant a l’economia britànica. L’altre gran problema derivat de la situació és la implementació del protocol d’Irlanda del Nord, que deixa parts de l’economia nord-irlandesa dins del mercat únic i de la unió duanera, fet que trenca el mercat interior britànic i provoca serioses tensions polítiques. Mentrestant, la gestió que n’està fent Johnson demostra, d’altra banda, que part del problema és ell mateix: en lloc d’assumir la realitat, el primer ministre tira del recurs fàcil d’atribuir tots els mals a la crisi pandèmica. Almenys des d’una perspectiva estrictament catalana, malgrat la falta de concrecions al llarg de tot el procés de compte enrere, el nostre teixit econòmic està aconseguint esquivar l’impacte de l’èxode del Regne Unit sense grans dificultats, tot i que l’increment de la burocràcia ha comportat sobrecostos.