El voraviu
Entro estúpid al 2022
Quina recuperació econòmica és la que deixa fora la immensa majoria?
No tinc referència del temps que es necessita per desclassar un individu i incorporar-lo de fet a una nova classe. O això no passa mai i la classe original imprimeix caràcter com els tres sagraments de la Santa Mare Església que n’imprimeixen? Quant triga un obrer a sentir-se empresari, un proletari a comportar-se burgès? Són poc dos anys? Són els que ara fa que vaig deixar de treballar per compte d’altre i vaig adquirir la majoria d’accions (el 77%) d’un grupet d’empreses que facturen tretze milions d’euros, venen a quaranta-cinc mil clients i tenen una plantilla de cent vuitanta-nou treballadors. Però quan sento parlar els representants de la patronal, acostumo a petar-me de riure. Abans-d’ahir, Foment. Amb totes les dades de l’any a la mà (entre elles, el quasi 7% d’augment de l’IPC) i surten a la trona a sustentar i predicar que apujar salaris pot dificultar la recuperació econòmica. No entenc res. Em dec haver quedat a mitja reconversió o no sé què em passa. Què diuen aquesta gent que teòricament ara em representen? Apujar salaris dificultaria la recuperació econòmica? Què entenem per “recuperació econòmica”? I, sobretot, qui és que es recupera si els treballadors no recuperen salaris? Deu ser una pregunta estúpida als ulls de la classe empresarial, però quin cony de recuperació econòmica és aquesta que per existir ha de deixar fora la gran majoria? Malgrat tot, l’àvia Neus donaria una gran benvinguda al 2022!