Tribuna
Compromisos esbiaixats
Els humans i les humanes no estem fets “de física i química”. Bé, sí que formen part de nosaltres, hi ha aquesta part corpòria i en són una conditio sine qua non (no en podem prescindir). De fet, ja saben què ens passa quan el cos o alguns dels seus elements fan fallida, esdevenen menys funcionals, cauen en l’obsolescència, etc. Petem! Però tot i així, no som només “matèria”. Hi ha coses més bàsiques que estar sa, tenir un bon cos o creure’s un animalot eixerit. D’entre les coses més sublims que podem exercir –i ara deixo de banda allò tan tòpic i suat de les “emocions”– hi ha la capacitat de compromís.
Especialment entre els més joves hi ha una crisi en l’interès per comprometre’s. El verí de l’actitud aburgesada, i sovint “poc fidel” a la paraula donada, que han mamat dels adults –potser de vostè que em llegeix ara, i de mi– ha desencisat els nois i noies del s. XXI. Temo que n’hi ha pocs que afirmin “compta amb mi”, “hi seré”, “com puc ajudar?”, etc. Ara bé, la qüestió és més greu, encara. Tot i que hi ha intencions de resiliència o de solidaritat, escassegen els fets de fidelitat.
Un compromís és una promesa de futur, de fidelitat, d’anul·lació de l’individualisme, feta en un moment donat i vàlida “per sempre” (excepte si hi ha una clàusula que ho limiti, és clar). És una cosa seriosa, que no valdria si fóssim només biologia. Exemples en són el matrimoni, les vinculacions economicolaborals o la defensa d’uns valors als quals ens obliguem, sempre lliurement. Un compromís suposa “fixar la llibertat”, perquè ens dona la gana, però de debò.
Ningú es casa “per provar” (excepte si és ximple o dolent) ni orienta la pròpia vida segons aquella màxima atribuïda a en Marx –no al filòsof, sinó a en Groucho– que diu: “Aquests són els meus principis, però si no li agraden en tinc uns altres.” No és fiable qui no manté assenyadament els compromisos. És clar que tampoc ho és qui s’entossudeix en obsessions fanàtiques! Arribats a aquest punt, i convençut que el sentit noble del compromís ha entrat definitivament en col·lapse i se n’ha esbiaixat la vàlua, què s’hi pot fer?
Depenem massa de les nostres pors i debilitats i, en un context de llibertats individuals (aspecte ben positiu de la modernitat), sembla que resulta més assequible ser infidel i “passar” que no pas deixar-se la pell en el que havíem promès. Així com ara llencem fàcilment el que es trenca o s’espatlla, potser també ens desprenem de qui es torna dèbil, s’ha fet lletjot o lletjota, o no m’aporta plaer o poder. La frivolitat del consumisme egoista podreix les relacions humanes. I és una llàstima perquè, si no estimem els compromisos presos, potser tampoc serem gaire fidels a les nostres opcions de vida. Ens justifiquem: tothom és així. Però, ves saber si és veritat! Que hi ha gent molt maca al nostre voltant i “el lladre es pensa que tots roben”, oi?
Els filòsofs existencialistes mantenien que “no som” sinó que “ens fem”, que som un buit de llibertat que es va exhaurint a mesura que se’ns acosta la mort. No sé si la llibertat és com la salut, que “es gasta” i es perd, però intueixo que té més a veure amb el compromís: la fidelitat és una virtut, no una imbecil·litat, sempre que no sigui eixelebrada.
Ser fidel no és només resistir, aguantar o suportar. No és una actitud de cretins sinó d’herois, sempre que es faci volent, estimant. Exemples n’hi ha i, sense judicar mai cap cas concret, qui està compromès en la construcció d’un família i no toca el dos quan no li plau, qui dona veu als drets d’una societat sense insultar ni malmenar, qui s’esforça per reconstruir i perdonar, qui fa això, somriu.