Bergson. Garcés, Bukowski

Surto de casa al matí, molt d’hora; tot és foscor i quietud, la lluna és un grill de mandarina blanca. En un arbre de la plaça hi ha un ocell que canta molt fort. M’agradaria entendre’l, saber si canta perquè li agrada, si reclama la parella, si busca un fill caigut del niu o avisa l’estol d’un perill que no sé veure. El busco i no el trobo, és massa fosc i deu estar amagat entre les poques fulles que queden a les branques. És l’alosa o és el rossinyol?, volia saber la Julieta, i el desig que tenia de quedar-se més estona amb el seu enamorat feia que s’equivoqués: és el rossinyol, deia, el temps no pot haver passat tan de pressa. Però la nit sí que havia passat, perquè el temps quan és dolç no camina, sinó que vola, i quan és amarg s’arrossega lentament com un cuc: és la dimensió psicològica del temps de què parlava el premi Nobel Henri Bergson. El temps real, deia, és el temps interior, no el dels rellotges, i posava l’exemple del camí d’anada i de tornada: tot i que duren el mateix, la tornada normalment se’ns fa més curta; la nostra experiència, personal, subjectiva, íntima, preval sobre l’experiència quantitativa de la màquina de comptar el temps.

Em quedo un moment més escodrinyant la negror de les copes buscant l’ocell, a qui imagino una petita alosa, però no la veig. Camino mirant els pocs llums que surten de les finestres tancades: hi ha poca gent desperta. Penso, contenta: a l’hora de dinar explicaré que he sentit un ocell però no l’he pogut veure, i direm que abans n’hi havia més, de pardals, com de papallones, com de cuques de llum, que avui dia quasi ja no se’n veuen. I ens doldrem que no hàgim pogut tenir mai un niu al pati perquè els ocells hi mengin o descansin, perquè tenim tres gats i la més jove, una gata de Vallcanera, és molt caçadora i quan en veu un, ni que sigui a l’altra banda dels vidres, castanyeja les dents, tensiona el cos, acluca els ulls fins a fer-ne un línia molt fina i mou la cua compassadament. El mataria. Abans hi jugaria una mica i després me l’oferiria. És pur instint.

Fins aquí no m’he mogut, com diuen, de la meva zona de confort: la natura massa oblidada, el temps que fuig, en paraules de Tomàs Garcés, els gats… De fet el que jo tenia en ment era parlar de l’any que tot just acabem i d’aquest 2022 que és tan jove que encara no l’hem ni tastat. Però quan faig el repàs, inevitable, del que hem viscut, veig la pandèmia, com una boira espessa, que ho entela tot: la feina, l’escola, el lleure, la família; tot ho hem hagut de viure al ritme que ens ha marcat el virus. Mascaretes, cites prèvies, primeres dosis, aforaments limitats, centres de salut desmantellats, segones dosis, tests d’antígens i PCR, teletreball, toc de queda, contagis, dosis de reforç –un èxit!–, negocis tancats, cursos en línia i bretxa digital entre els alumnes, salut mental penjant d’un fil.

Si obvio la pandèmia i poso el focus en la política, se m’encongeix el cor: sí, els presos han sortit, però on és la gent mobilitzada per la independència, els carrers que vessaven, les estelades que portaven la gent tan jove i la gent tan gran, alguns dels quals ja no hi són? Aquells van ser uns dels dies més feliços de la meva vida. I, si giro una mica la lent i enfoco l’estat de la llengua, sento que defalleixo. Em sulfuren els atacs dels polítics i dels jutges contra la pobra llengua amenaçada, però em dol encara més la facilitat mesella amb què la bandegem nosaltres mateixos: plorem per una pèrdua a què nosaltres mateixos contribuïm. Ens manifestem, sí, a favor de la immersió lingüística, però en el nostre dia a dia canviem de llengua per costum o educació (sic) i no exigim els nostres drets lingüístics.

I encara giro una mica més la lot i enfoco la pobresa –hi ha molts nens que neixen i creixen pobres, i que ho seran sempre–, el canvi climàtic, que portarà no només un parell de graus més al termòmetre sinó encara més pobresa i devastació. Ho enteneu, oi, que el meu consol sigui parlar dels gats de casa? Després d’oferir-me la presa, la meva gata dormiria vint hores seguides, com deia Bukowski, sense despentinar-se. Que tingueu un bon any.