Parlem?

En una notícia de la televisió vaig sentir un noi que reconeixia que ja no sabia parlar. Ho confessava a propòsit de la constatació que, sobretot, el jovent s’angoixa cada vegada que els sona el telèfon, l’han d’agafar, encetar una conversa i parlar. L’hàbit de comunicar-se amb missatges de text o notes de veu és tan gran, tan fort i tan estès, que està a punt d’anul·lar allò que ens defineix com a éssers humans: parlar, xerrar, enraonar, fer-la petar. Segons les dades d’un estudi que s’ha fet a uns 1.200 joves als Estats Units i que se n’ha fet ressò la Universitat Oberta de Catalunya, la majoria dels enquestats atribueixen aquesta actitud a una intromissió de la intimitat. Però també i després s’ha contrastat amb joves catalans que hi ha ansietat, inseguretat i por a despenjar el telèfon pel fet de no saber parlar. Arguments i comportaments que els confinaments i aïllaments provocats per la pandèmia han ajudat a arrelar en les persones, no només les joves. És molt trist veure que estem perdent les nocions bàsiques de l’ésser humà, les competències comunicatives. No entenc com la gent jove no es para a pensar que parlar forma part del seu aprenentatge. Que potser ara diuen que els sembla una pèrdua de temps o una invasió de la intimitat, però al contrari. Parlar no és res més que omplir la seva caixa d’eines per gestionar millor el seu present i el futur més immediat. O què faran quan hagin d’afrontar qualsevol trobada, conversa, entrevista amb algú altre? Seran uns autèntics discapacitats perquè ja no seran capaços de parlar, de comunicar-se de viva veu. Què ho hauran de fer, gravats o per text? N’hauran perdut l’habilitat perquè abans hauran perdut l’hàbit de fer servir el llenguatge parlat, aquell que et permet equivocar-te i saber rectificar. I compartir-ho amb el teu interlocutor, de qui pots aprendre i que et pot ajudar. Abans no sigui massa tard, per què no en parlem?