Samarretes a un euro

El dia de Reis tanca el cicle nadalenc, aquest any marcat un altre cop per la pandèmia i amb la variant òmicron campant lliurement entre familiars, amics i coneguts. Tots estem angoixats, esgotats de conviure amb el virus, i amb la necessitat de desconnectar d’aquesta realitat tan incerta que ens envolta. I ja sabem que, per desgràcia, en una societat modelada pel consumisme, molts maldecaps s’intenten oblidar tirant de targeta de crèdit. Demà, encara amb els torrons entrebancats a l’esòfag i les estovalles tacades per rentar, començarà la bogeria de les rebaixes. Les campanyes a favor del comerç local no poden competir amb una llaminadura mental d’aquest calibre i tornarem a veure allaus de compradors fent cua a les botigues de les franquícies de moda –tant li fa que siguin Primark, H&M, Bershka, Zara, Lefties...– intentant arreplegar l’última ganga que consideren indispensable. Des de l’any 2000 la producció de roba s’ha duplicat arreu del món, però de mitjana s’ha escurçat un terç el temps que aquesta roba es fa servir. És la fast fashion, la moda ràpida d’usar i llençar, que amaga terribles conseqüències ambientals i socials. Ens diran que està feta amb materials reciclats i ens donaran una bossa de paper en lloc de plàstic per emportar-nos-la. Però és el que és: material d’escassa qualitat i explotació laboral i de recursos, tot ben embolcallat en un percentatge de rebaixa prou atractiu perquè ens sembli haver fet la millor compra de l’any. El capitalisme més salvatge i les seves conseqüències, que el creador Russell T. Davies va retratar tan bé a la sèrie Years and Years. L’àvia de la família anglesa protagonista ho diu en aquest monòleg: “Veiem una samarreta que costa una lliura i la comprem. No ens agrada ni la necessitem, però pensem que ens servirà com a samarreta interior. El venedor s’emporta cinc miserables penics per la samarreta i, en algun lloc, un petit camperol en rebrà 0,01 penics. I ens sembla bé a tots, i comprem aquest sistema de per vida. Jo ja vaig veure com tot començava a anar malament als supermercats. Quan van substituir les caixeres per caixes d’autoservei. Llavors no vau fer res. Vau escriure cartes de queixa? No, us va semblar malament però vau deixar que passés. Aquelles dones han desaparegut i nosaltres ho vam permetre.” Per cert, la sèrie la podeu veure gratuïtament a la web de RTVE fins al març.