Contagi

Com que tots estem amb la pipa bastant plena de sentir parlar de contagis en el pitjor sentit de la paraula, hauríem de començar a pensar només a contagiar amor del bo, adrenalina en vena, bellesa fonda i temps de calma. Sobretot això últim, que bona falta ens fa. No aposto per girar la cara a la realitat, no soc tan imbècil; només defenso la possibilitat de contagiar quelcom més positiu que la puta covid en qualsevol de les seves infinites variants alfabètiques. La idea seria viure instal·lats en el videoclip de la cançó Allí donde solíamos gritar, dels Love of Lesbian: calçar-se les ulleres de sol i entrar corrent a una botiga de proximitat, pillar dues birres, agafar una moto vintage, portar un casc petit i blanc que t’esclafa les galtes i no té visera i l’endemà estàs afònica perduda de tant cridar, foradar-te les mitges noves i prendre’t dues copes de vi del Montsant com si no hi hagués demà, córrer pel barri vell agafats de la mà, com dos adolescents, pedra amunt, fugint d’un provincianisme amb la llengua massa llarga. A tu et falta la jaqueta Adidas i a mi, que em creixin una mica més els cabells. Somies que fugim d’un túnel en flames, el foc purifica però no ens crema. Sortim del túnel i cridem a la vida. Estem vius. Ho diuen els teus ulls lluents i els meus llavis torts en aquest esperpèntic hivern canicular. Ens fem d’amulet i ens donem poder, els astres es posen en fila i passen coses extraordinàries. Sona Maneskin dins del meu cap atabalat i ara ja no tinc tanta por. La bellesa calma, com alguns llibres que ens fan de pulmó. Aquesta sensació de perill, quan es controla, és meravellosa com certs viatges interestel·lars.