L’escarola frisant

Friso per l’escarola. Ja sabeu de la meva dèria pel paladar i vist que aquests dies hem anat com la vaca cega topant, no amb soques, sinó amb taules nadalenques i festives però afectades per la contenció pandèmica, carregades de dolços en excés, celebro aquest fred que tant li escau a l’escarola. I a més el seu gust amargant em genera un efecte vivificador, com de neteja del cos, i de retrobar el cicle de l’any a taula.

És cert que en aquesta cerca de les comoditats del gust, i de la llei del mínim esforç, a moltes cases impera la quarta gamma i el menjar precuinat, i hi ha plats i hàbits culinaris arraconats. Plats que si no grates en la memòria de la infantesa, o repasses la Teca o el Corpus de la cuina catalana només et trobaràs en festes de producte: el cas de l’escarola a les de la xatonada, o passa també amb la galera, els fideus, la carxofa, o el mandongo.

Però festes a banda, és que ja ni masteguem res massa dur, ni mengem massa picant, ni potser tampoc massa amargant, tret que no ens vingui associat a alguna moda gastronòmica del que abans de la globalització n’hauríem dit exòtica. El pèndol del gust acaba presentant com a exòtic un bon plat d’escarola amb romesco. I mira que amb tot l’amor he anat fent rebost: avellanes i ametlles torrades, l’all, el pebrot de romesco, i posats a fer unes olives, tonyina, i bacallà esqueixat perquè l’escarola brilli acompanyada. Aquesta blancor, aquest cruixent, aquesta mena de barba del rei Melcior al plat, aquestes onades vegetals que el romesco acaba aplacant és una estampa que el meu paladar busca amb tic pavlovià. L’any 2022 comença a caminar, i l’escarola salta polèmiques de tota mena i condició: de la carn de vedella a la llibertat d’expressió, del diàleg al finançament. L’escarola arriba amb el fred, i la seva amarga vanitat ens netejarà les contradiccions. Frisant.