A la tres
El gripau de la monarquia
La meva generació ni tan sols ha percebut el rei emèrit com aquella figura històrica que va intervenir el 23-F suposadament per salvar la democràcia. Érem massa petits. El record que en podem tenir és el del campechano faldiller –ningú ho deia, però ho deia tothom– que feia regates a l’estiu i que sortia als programes del cor. Durant anys, a Joan Carles se l’ha volgut justificar per un paper mitificat, envoltat per una aurèola de misteri anomenada secrets d’estat. Però el pas del temps l’ha fet caure del pedestal, i és més que dubtosa quina va ser realment la seva actuació en l’intent de cop d’estat. Ja no tenia crèdit entre els de la meva generació, ni tampoc ara amb aquella que en un moment donat va acceptar empassar-se el gripau de la monarquia.
En la seva devaluació, com a institució i com a persona, el mateix emèrit hi ha posat molt de la seva part, encadenant una polèmica rere l’altra. Passet a passet, ell mateix s’ha marcat el camí del que alguns han qualificat com exili. En realitat, és una ofensa comparar-lo amb aquelles persones que, per motius polítics i ideològics, han de marxar del seu país per salvar la vida o evitar la presó. D’un retir glamurós a Abu Dhabi, amb tots els luxes del món, se’n diu viure com un rei.
Sembla que el retorn de l’emèrit ja és un fet i que només cal decidir el quan i l’on. No serà amb tots els honors reials però sí amb una impunitat judicial escandalosa. Pedro Sánchez busca la manera de no empastifar la imatge de Felip VI, que passarà a la història per haver renegat de la seva família pels interessos del tron. Un retorn imposat pel mateix emèrit i que genera molt de nerviosisme a Madrid per les condicions que demana. Si la justícia l’acaba exonerant de seure al banc dels acusats no s’esborrarà la gravetat dels fets, molts reconeguts pel mateix protagonista. D’aquí el secretisme amb què s’està portant el procés, per provocar les mínimes turbulències i vendre-ho com un model d’exemplaritat. Una feina inabastable, a aquestes alçades.