Molta minoria, i que?

A finals de la setmana passada es van publicar unes declaracions de l’apreciable actor malagueny Antonio Banderas que han fet un cert recorregut i produeixen l’efecte d’una dutxa de pols pica-pica. Eren extretes d’una entrevista que li feia Xose Hermida al El País, i eren unes declaracions que, com diria l’àvia Neus, et deixen amb l’ai al cor. “Soc un demòcrata, respecto la decisió de la majoria, però estem governats per moltes minories.” No s’hi esplaiava més, l’entrevistador girava full, i la falta de context és el que més deixa amb l’ai al cor. La minoria, la diversitat, sembla entesa i percebuda com a amenaça en lloc de com a riquesa. “Però estem governats per moltes minories.” Per què el però? Quin és el problema que ens governin moltes minories? Sumen o no sumen majoria aquestes minories? Quin però hi ha, doncs? Més que n’hi haurien d’haver, de minories, si les lleis electorals responguessin de veritat a la idea “un home, un vot”, que hauria de ser la idea. Banderas és un home de progrés. N’estic convençut, encara que no l’he tractat directament mai. Per això et fot més aquesta idea de les minories com a problema. La dreta, la ultradreta i la dreta extrema ja l’han formulada moltes vegades, la proposta de lleis que residualitzin encara més les minories i inflin encara més les majories. Que la intel·lectualitat d’esquerres i conscientment desvinculada de la política activa s’hi apunti glaça la sang i deixa l’ai al cor.