Francesc Cabana
Quadern d’economia
Dels estúpids i dels qui insulten
Els bons periodistes han de dir sempre la veritat. Però, a vegades, no poden dir-la tota, perquè han de respectar uns compromisos. El meu bon amic Francesc-Marc Álvaro ha escrit un article que m’ha semblat entendre, tot i que els únics noms que hi figuren són els d’escriptors estrangers. Parlar per referències és un bon sistema.
El centre de l’article, segons l’he entès jo, és manifestar que la classe política i econòmica no sempre representa els millors elements de la societat. Suposo que ningú dubta que els estats existents anirien molt millor si tinguessin al davant persones que es distingissin per la seva intel·ligència, per la seva honestedat i per la seva capacitat de veure les coses tal com són i no com semblen. La veritat és que els polítics i els financers de casa nostra queden lluny, en general, d’aquesta classe social a la qual em refereixo.
Personalment me’n vaig adonar durant la meva etapa de banquer, en conèixer i tractar personatges importants –sempre masculins– de la banca mundial. Després, amb motiu de la crisi del 2008, em vaig adonar amb gran sorpresa que la paraula estupidesa era l’única aplicable correctament a alguns representants de la banca americana i europea. Tenien poder econòmic i financer, però la paraula estupidesa era aplicable a molts d’ells, amb les excepcions que sempre es poden considerar.
M’agradaria posar un exemple paral·lel. I serà un exemple, com l’article de Francesc-Marc Álvaro, sense dir noms ni fer referències explícites. El fet és que tant a les Corts espanyoles com al Parlament català alguns dels seus membres es dediquen sovint a insultar-se. Ho trobo malament, si tenim en compte que un polític que ha guanyat el càrrec gràcies a uns vots, s’està dirigint a un altre polític que també ha guanyat gràcies a uns altres vots. Quan parlo d’insults, em refereixo a expressions que s’han de qualificar d’aquesta forma en qualsevol cas. Dir mentider a un oponent polític és insultar-lo. Es podria dir que havia faltat a la veritat, una expressió que diu el mateix que l’altra i que no és insultant. Els qui insulten pertanyen especialment a alguns partits polítics, però la norma es pot considerar bastant general. Agrairia molt que les presidentes de les Corts i del Parlament cridessin l’atenció als polítics. Quan em refereixo a persones amb poder polític i econòmic, em refereixo a elles.
Com seria possible augmentar el nivell dels nostres polítics i de les persones amb poder econòmic? Algunes d’elles són escollides pel seu talent i, per tant, no m’hi refereixo, però molt sovint els grans financers i els grans polítics són persones que han arribat a assumir aquests càrrecs de tanta influència gràcies a un paquet molt important d’accions heretades o a una relació propera amb algú que té la capacitat de nomenar-los.
Felicito el meu amic Francesc- Marc Álvaro pel seu article, que no sé si he interpretat bé. En tot cas, el meu escrit correspon a una opinió que tinc clara i que obeeix a una experiència de molts anys.