Qui és José Domingo?
No sé si es tracta del que s'anomena desafecció política, o només de desinterès de la cosa pública, però tinc la certesa que la majoria dels ciutadans segueixen l'activitat política catalana amb massa distància. No ho dic jo, ho reflecteixen diferents sondejos d'opinió, en els quals es revela que en general els catalans tenen poc, escàs, minse i insuficient coneixement de la vida política i dels polítics del país. I els qui tenen una mínima idea de com marxa la política catalana, pràcticament només saben dels caps de files o dels principals personatges públics.
Segurament deu ser per aquest motiu que ahir quan es va saber que des de l'oficina del Defensor del Poble es presentarà un recurs d'inconstitucionalitat contra la llei catalana d'acollida d'immigrants, perquè ho havia demanat José Domingo, tots ens preguntàvem qui és aquest personatge.
Qui té tant de poder per aconseguir que es recorri contra una llei perquè fixa el català com a primera llengua d'atenció als immigrants? Potser és algú molt important que ens havia passat desapercebut i que representa el món de la immigració i no ho sabíem?
José Domingo és un advocat de Barcelona que va participar en el projecte de constitució de Ciutadans-Partit de la Ciutadania i que va obtenir l'acta de diputat amb aquest partit, que després va abandonar, i va passar al grup mixt del Parlament. El seu compromís polític es basa en la “refundació del no nacionalisme (català) a Catalunya” i el sí nacionalisme espanyol, de la mà del partit que lidera Rosa Díez (UPyD).
José Domingo ho ha tingut fàcil, s'ha apuntat a l'ofensiva de la catalanofòbia, cosa que pel que es veu és molt rendible políticament a les Espanyes. I connecta amb l'esperit del Defensor del Poble espanyol, que no ha dubtat gens a presentar el recurs al Tribunal Constitucional. Sembla que la sentència de l'Estatut dóna per molt i serveix per esquinçar, retallar, rebaixar o buidar qualsevol llei o norma catalana.
Tal com va la cosa, els José Domingo de torn podran anar alimentant la catalanofòbia, si els partits catalans no són capaços d'arribar a polítiques de consens en temes clau de país.
