Emilia, a la cripta

L’escriptora Emilia Pardo Bazán y de la Rúa-Figueroa (1851-1921) no ho va tenir fàcil en vida. Després de batalles vitals diverses, ara descansa en una cripta amagadeta al barri de Salamanca, a Madrid. Si fóssim França, potser ja estaria enterrada al Panteó. Talentosa, nascuda en una bona família gallega a la Corunya, amb dots evidents literàries, una gràcia especial i atenta per a l’observació, era comtessa, amb els privilegis heretats i conservats del títol. Vivia, parlava i escrivia des del privilegi, ho sabia i ho admetia. Ostentava una evident capacitat de decisió, gaudia de llibertat per passar llargues temporades a Madrid i París i era respectada i admirada pels intel·lectuals de l’època, alguns dels quals no van trigar, però, a reprovar-la i injuriar-la, acusant-la de plagi i de limitacions estilístiques que més que crítiques reals eren fruit del desconcert que provocava una dona com ella “envaint” un terreny que era d’homes.

Els savis que destil·laven anatemes aconsellaven a la nostra Emilia que com a molt fes poemes i estigués a la cuina (i a ella li agradava la poesia i la cuina, però també tenia el vici d’escriure novel·les i fer conferències). Emilia va ser una feminista convençuda de la igualtat entre homes i dones. Ho va explicar, replicar i expandir, a Espanya però també amb les seves col·laboracions periodístiques que arribaven a ultramar. Molt s’ha dit de la seva interessant vida privada i poc encara de la seva vàlua com a precursora d’un feminisme de la igualtat, que no li provenia només de les lectures de les sufragistes, sinó d’una convicció profunda de la igualtat radical entre les persones i que havia pouat en la seva condició de catòlica, apostòlica i romana, tal com es definia. Emilia va ser un personatge controvertit perquè era inclassificable. Una dona eclèctica i lliure i, malgrat tot, molt inserida en el sistema. No estem parlant d’una bohèmia, sinó d’una dona de l’alta societat del moment, però que, a més a més de complir les obligacions del seu estatus, tenia la mania d’escriure i de voler tenir els mateixos drets que els seus col·legues Clarín, Blasco Ibáñez o Narcís Oller.

Ai, Emilia, quins pensaments tan agosarats, els teus. I a sobres t’agradaven els saraus, les festes, la literatura russa, el Foyer a l’òpera i el bon menjar. I t’entenies massa bé amb en Benito Pérez Galdós, que sí que va tenir un flamant seient a la Real Academia de la Lengua, i tu no. Que bé que els anaves, als teus companys literats, escrivint però no gaire, figurant puntualment però mantenint-te a la penombra, anant a París i duent novetats a la capital espanyola però sense fer fressa, escrivint-te amb companys escriptors però dosificant les trobades públiques. Però la teva presència era massa potent per ser amagada. Escrivies veritats com dards: “Sempre he defensat el dret individual de la dona a accedir a qualsevol instància de la vida. No és la natura, és la societat tal com és avui (i avui era el 1892) la que tal volta desequilibra la dona.”

Pardo Bazán és una dona acusada d’altiva que passeja, es forma, prega, estima els animals (sobretot els gossos, els xais i els coloms, segons ens fa saber la seva magnífica biògrafa Eva Acosta) i que raona així de bé: “L’error fonamental que vicia el criteri comú respecte de la criatura de sexe femení és el d’atribuir-li un criteri de mera relació, de no considerar-la en si mateixa, sinó en els altres i pels altres: pare, marit, fills.” Meravellosa descripció del perill de veure en la dona un ésser relacional, servicial i generós, sempre pels altres.

Emilia Pardó Bazán, que vivia al Pazo de Meirás (ella en deia les Torres de Meirás), autora de Los pazos de Ulloa o La madre naturaleza, va escriure que la dona “disposa d’una força incontrastable” i que n’hi ha prou que ella mateix resolgui fer-ne ús sense por, revestint-se amb la serenitat de l’estoic, menyspreant les “burles insípides”, la “malignitat” i la “mesquinesa intel·lectual”. Amb l’Emilia combreguem tantes persones: “Mai no he cregut que si pago la meva contribució com l’home el meu sexe m’incapaciti per votar i fer lleis mitjançant les quals se m’han imposat aquests tributs que religiosament satisfaig”. Impecable, Emilia.