Més que un club

Amb el canvi d’any no m’he oblidat que el meu article quinzenal de la pàgina 2 d’El Punt Avui va normalment de política perquè, tot i el títol, avui no és cap excepció. El Barça és una de les principals institucions del país i mereix anàlisi, també, des d’una òptica institucional. Ja sé que venim d’empatar contra el Granada, que juguem contra el Madrid i que per fer que Umtiti cobri menys, i així poder fitxar nous jugadors, se l’ha hagut de renovar. Però és que és justament per totes aquestes conseqüències de com s’ha gestionat el club, que n’hem de parlar institucionalment. Només fa nou mesos el Barça estava a punt de no poder pagar les nòmines; a un peu de la suspensió de pagaments. Algú ha pensat què hauria significat per al conjunt del país, i encara més en el moment que vivim, que el club que ens fa d’ambaixador entrés en fallida? Doncs sense voler assenyalar ningú en concret trobo que, davant la magnitud de la tragèdia, el club ha rebut poc ajut i poc suport social. Ara que s’havia de donar s’ha posat una distància amb el que significa el Barça molt diferent de la que es posa quan és moment de rebre. Amb determinació i un gran optimisme, que ja aniria bé de trobar en molts altres sectors del país, els directius i executius del Barça, encapçalats pel potent lideratge de Joan Laporta, han portat la situació a vies de solució: aturar el cop, refinançar el deute, canviar l’entrenador, refer l’espai Barça a través d’un referèndum entre tots els socis, resoldre la injustícia dels avals, i buscar un finançament extra de 1.500 milions d’euros, sense que la crisi de la covid ja no sigui ni una excusa, em sembla molta feina feta. Una tasca que fa la sensació que han hagut de fer amb poc suport i, fins i tot, amb alguns pals a les rodes. Catalunya, en ser una nació sense estat, necessita que algunes institucions facin més del que potser els tocaria. Pensem bé per què volem que el Barça sigui més que un club i actuem en conseqüència.