L’indepen- dentisme i la tortuga

Com en la paradoxa d’Aquil·les i la tortuga, la correcció política és un objectiu impossible per a l’independentisme. Per més que s’avanci en aquesta direcció, la tortuga madrilenya continuarà per davant assenyalant el perdedor, al marge de la lentitud del rèptil, a qui no li cal esforçar-se per guanyar sempre. Els exemples són evidents i successius. El fet que les manifestacions dels anys del procés hagin estat massives i respectuosíssimes amb el mobiliari urbà i la neteja no les ha convertit en legítimes a ulls de l’opinió pública espanyola, que les ha menystingut considerant-les un moviment totalitari i agressiu. El caràcter cívic de les urnes de l’1 d’Octubre no va impedir una resposta violenta. I la defensa tècnica d’algun dels acusats al Tribunal Suprem no va rebaixar ni mig any la brutalitat de les condemnes. Els llaços grocs solidaris, pacífics, van ser qualificats de nazis (lazis, com a neologisme unionista) i van obtenir una resposta agressiva i intimidatòria. Per parlar d’actualitat, la defensa del català a l’escola s’equipara a l’assetjament contra una criatura de cinc anys.

L’independentisme rebrà insults, desqualificacions i menyspreu sempre. Al marge de la qualificació moral d’un Estat que s’ha defensat amb represàlies desproporcionades i atacant des de les clavegueres... Aquil·les no serà mai prou veloç perquè la tortuga no necessita córrer.

El que fa respectable un objectiu democràtic és la possibilitat d’influència social i, en darrer terme, de victòria. Així ha estat, històricament, en els moviments obrers, antiracistes, feministes o ecologistes. També en els d’alliberament nacional. Autoapujar-se una mica més cada dia la línia de la correcció política és buscar que la derrota sigui atribuïble als propis per poder subordinar-se amb comoditat.