Lideratges per a què?

Tot just fa setanta-dues hores que Jordi Cuixart i Marcel Mauri van anunciar que renunciaran a la presidència i la vicepresidència d’Òmnium Cultural i ja hem sentit cabassats de teories sobre què hi ha al darrere i mil missatges encriptats sobre el futur del moviment independentista. Aquesta setmana, en tertúlies i xarxes encara ens en dispensaran algunes tones més. No hi ha politicòleg ni comunicòleg que no en tingui una, i si no la té l’està elaborant. De fet, la retirada s’hi presta. Com deia l’àvia Neus, a la boca i al flabiol se’ls fa dir el que es vol. L’explicació de Cuixart és que des de l’estiu, quan havia expressat la voluntat de continuar, “han passat coses” i hi afegeix la coneguda lletania de la “necessitat de nous lideratges”. “Han passat coses.” Quan és que no en passen, de coses? Si en deixessin de passar potser tant li faria si la gent es manté en els càrrecs o hi renuncia. El moll de l’os del que ve està en la idea dels nous lideratges i hi estarem entretinguts durant temps. S’ha de definir nou. O, millor dit, s’ha de definir quins són vells i han de deixar pas als nous. I també s’ha de definir lideratge, tant se val. De líders n’hi ha molts i molt preparats. La qüestió és si seran capaços de tenir al darrere uns milers de persones disposades a ser inhabilitades, perseguides i empresonades (i si ells mateixos ho estan) o si volen mantenir càrrecs. N’hi ha d’haver prou de disposades a patir repressió fins que l’Estat es col·lapsi.