La decisió

Aquests primers dies de l’any he transitat pel costat salvatge de la vida, tal com cantava Lou Reed. I ho he fet de bracet d’un pianista manc, Eddie Balchowsky. En un exercici de periodisme de precisió, Toni Orensanz ha recuperat la seva vida a Com vas perdre el braç, Balchowsky? I ho fa a partir de la decisió que pren d’enrolar-se a les brigades internacionals i venir a Espanya a combatre el feixisme per assegurar que al món es pot tocar la música de Bach en llibertat. Al llarg del llibre veurem com aquest pianista de Chicago, que va perdre el braç a la batalla de l’Ebre, ha estat exemple d’integritat, honestedat i fidelitat a uns ideals, a una manera de fer i de pensar que va aplicar a la seva vida de cada dia. Això va fascinar artistes des de Tom Waits a William Friedkin. La seva no va ser una vida edificant perquè per suportar el dolor es va enganxar a les drogues i l’addicció li va comportar problemes, com ingressar a la presó. Però fins i tot això va ser una experiència que va saber positivitzar. Allà va engrescar un jove negre, condemnat per assassinat, a escriure la seva vida. Ho va fer. La novel·la es va convertir en un èxit i va servir per engegar una campanya per commutar la pena de mort al presoner escriptor. L’art de decidir o decidir amb art. Perquè Balchowsky estava convençut que qualsevol petita decisió que aconseguissis materialitzar es convertia en un petit hàbit d’èxit que se t’acabava per encomanar a l’esperit, al món dels sentits. “Si mentalment t’ho proposes, pots superar qualsevol cosa.” Sense preocupar-te de què et passa sinó només de què decideixes. Això és un home lliure. Una actitud que no té res d’egoista, al contrari. La seva llibertat li permet prendre les seves decisions, sempre encertades, fer una vida plena i saber-la compartir amb infinitat de persones. Balchowsky era un home que es bevia la vida a glops sense patir per si s’ennuegava. Era la seva decisió.