Coberts de glòria i triennis

L’escàndol de les llicències per edat posa en evidència el funcionament d’un dels pilars del sistema laboral, el funcionariat. És ben clar que sols a l’escalf d’aquest sistema arcaic ha pogut fer la viu-viu una iniciativa laboral que és una aberració moral, perquè suposa destinar diners públics a pagar per una feina que mai no es realitzarà. Llicències que són al cim d’un sistema que no premia l’excel·lència, sinó la permanència. On mai ningú ha d’acabar de retre comptes i que s’erigeix sovint com a contrapoder als polítics, escollits pels ciutadans i no per un tribunal fa ja moltes dècades. Protegits per drets que no tenen la resta de mortals treballadors, i que els acaben convertint en l’elit laboral. Ho sap tothom. Com també que per reformar la funció pública cal valentia i una majoria política ben consolidada.

Les llicències no eren cap secret: bé que es pagaven les nòmines dels absents. Bé que la seva feina inexistent s’havia d’organitzar. Bé que hi ha organismes dins i fora del Parlament, que vetllen la normativa. Bé que els sous figurarien en els pressupostos... Fins que la presidenta Borràs va decidir que era hora de posar-hi el focus, en benefici partidista. I enmig de la batalla política les ha llençades a l’opinió pública sense calcular del tot el cost de l’onada. Tan poc que havien decidit mantenir-les, retocades, fins a fer marxa enrere ensordits per la indignació popular. Una errada política, vella i nova, que taca la institució i amplifica el discurs de l’antipolítica a la casa de tots: funcionaris, autònoms, assalariats, empresaris, aturats i rendistes.