Keep calm
Elogi d’una botiga
Una botiga és un negoci. Hi anem a satisfer una necessitat que el propietari ha previst amb antelació per tal de fer-nos la vida més fàcil i de guanyar-se (ell) la vida amb l’intercanvi de diners per serveis o objectes. Una botiga també és un espai de socialització. En funció de les característiques de cada establiment i de la periodicitat amb què el visitem, s’acaba convertint en una part important de la ciutat, perquè allà no solament compartim les necessitats, sinó que l’intercanvi esdevé l’excusa per a la coneixença i la conversa. Una botiga és també, per ella mateixa, per la seva sola presència, un fragment del decorat, un recurs per definir la nostra ubicació, un espai que se singularitza en el deambular del vianant. Escric això perquè m’assabento que una botiga centenària de Girona, Cal Rei, tancarà aquest any. Perquè sembla que les vendes havien baixat, per l’impacte de la covid i perquè és molt probable que s’hagi imposat la tendència a comprar succedanis en grans magatzems i no pas peces delicades en botigues de tota la vida. En paraules de Laia Batallé, la quarta generació de la família que ha regentat la botiga, “cent anys pesen i omplen molt alhora”. Tancar ha de ser difícil i trist, perquè pesa la llosa de la tradició, però encara roman el pòsit de tants instants compartits, de tants teixits, de tants llums i taules, de tantes persones conegudes, clients i amics alhora. Quan ja no hi sigui, els que caminin per davant del que va ser l’aparador de Cal Rei retindran les hores que hi van viure, les coses que es van acabar convertint en tresors familiars. I uns quants evocaran també el disseny magnífic, geomètric i minimalista que Antoni Varés va dibuixar per al negoci. Un “avantguardisme de la simplicitat”, com ha dit molt bé Eva Vàzquez. Per a molts, la combinació de blancs i negres en un desnivells que ens parlen d’ordre i precisió són memòria sentimental d’un desig de vida amb condícia. És a dir, feliç.