Ucraïna

Segons el perspicaç periodista anglès Paul Mason i el govern dels EUA, Rússia està a punt d’atacar Ucraïna, a qui sempre ha tractat d’una manera que té certes semblances –salvant les distàncies– amb l’actitud castellana envers Catalunya. Històricament, Rússia –que mai no ha acceptat que Ucraïna sigui alguna cosa més que una regió russa– ha fet mans i mànigues per russificar-la del tot (de fet, el rus ja hi és predominant, fora de les zones rurals i occidentals). Per exemple, un dels elements culturals ucraïnesos més importants havien estat els kobzars, uns cantants invidents que viatjaven arreu del país recitant cançons èpiques en ucraïnès; el 1932, sota les ordres de Stalin, 337 delegats dels kobzars van ser convocats a Kharkiv i afusellats a l’acte perquè eren “una amenaça nacionalista”. Encara pitjor, a finals del 1932, les autoritats soviètiques van demanar a les granges col·lectives ucraïneses que augmentessin les quotes de gra que s’havien d’enviar a Moscou (els agents de l’NKVD escorcollaven cada casa i requisaven tot el gra que trobaven) amb el resultat que fins al 1933 més de 3 milions d’ucraïnesos van morir d’inanició: es tractava de l’anomenat Holodomor (a Kíiv s’hi ha dedicat un museu imponent) que afectava sobretot l’est del país –el Donbass inclòs– repoblat més tard amb russos (Rússia encara nega –amb una certa manca de rigor històric– que fos un genocidi antiucraïnès). Tornant a la llengua, Moscou sol insistir que l’ucraïnès no és res més en el fons que un dialecte del rus, tot i que fins i tot una frase senzilla com “Si us plau” és prou diferent en els dos idiomes (spasibo en rus, budlaska en ucraïnès). Ara bé, tot indica que si els russos els envaeixen, els ucraïnesos –per als quals el pacifisme ja no és cap opció– no els demanaran res mitjançant aquestes formes de cortesia, o qualsevol altra. Vet aquí on s’acaben les semblances amb Catalunya.