L’edat d’or

Abans es deia que l’experiència és un grau. L’última tecnologia digital, o si m’ho permeteu des que es van poder programar els vídeos a casa, ha fet que els nadius digitals mostrin més habilitats i capacitats que els més veterans. Tothom ha vist nets resolent els problemes dels mòbils dels seus avis, per parlar d’un clàssic. I, per tant, el grau d’experiència del veterà enfront dels més joves o dels més nous en una feina ja no és tal, trontolla. Amb tota aquesta idea ancestral de l’arrelament, del “Jo ja hi era abans que tu arribessis”, del “Ves què m’has de dir” o de l’“Això es fa així perquè sempre s’hi ha fet”, barrejat amb la de donar incentius en el marc de la funció pública, pel fet que també costa molt que els sous dels treballadors públics s’actualitzin, s’ha transformat en moltes administracions en mecanismes com els dels triennis, o els ponts de plata, quan no d’or, quan s’és a punt de plegar, o quan s’ha volgut donar puntada cap amunt a algú que era incòmode en el seu lloc.

I d’aquest aiguabarreig plora la criatura aquestes últimes hores. I el que deurà plorar, perquè si no és la polèmica de les prejubilacions amb el 100% de sou dels funcionaris del Parlament, és aplicar triennis amb un augment del 5% del sou per comptes d’una xifra taxada, o és com funciona el sistema d’assessors a d’altres administracions. Ens passen per totes bandes. I a l’hora d’esquinçar-se les vestidures, quina part hem pagat tots aquesta mateixa setmana per salvar el banc dolent, el de la Sareb? El Consell de Ministres de dimarts assumeix això que no ens havia de costar un duro: el pagament milionari, de trenta-cinc mil milions d’euros, per salvar els bancs de la bombolla immobiliària. La regeneració permanent ha de ser l’únic camí per no perdre del tot la confiança entre ciutadania i administrats. Però fa tant de temps que ens ho diem, que ja no sé si tampoc aquí l’experiència és cap grau. I després ens demanem de què s’alimenta el populisme.