Macron, democràcia i pluralitat

L’eurodiputat d’ERC Jordi Solé reclamava a Estrasburg a Emmanuel Macron la defensa de la diversitat lingüística a Europa i el respecte al dret democràtic dels pobles a la seva autodeterminació. França assumia la presidència semestral del Consell de la UE i els motius esgrimits per Solé aquí ens serveixen per esbossar la reflexió sobre la “sobirania europea” i els contorns del debat polític identitari a França, molt llastat per la tradició jacobina gal·la, lluny dels paràmetres i de l’ideal a què aspira Catalunya.

Cada presidència marca unes prioritats que responen als interessos del país, però també a les orientacions definides per la Comissió i el Consell europeus. Poques vegades es recorda el llegat d’una presidència, donant compte d’aquest mecanisme que la UE tendeix a ser: un club d’estats nació caracteritzats per la interdependència i la posada en comú de les seves sobiranies. Els governs estàtics esdevenen actors ineludibles, argumentant els partisans del model que aquesta centralitat es dilueix en una dinàmica europea més àmplia, apuntalant una federació d’estats nació.

Cap al 2017 va penetrar en el debat la noció de “sobirania europea”, considerant que la sobirania de cada actor-Estat era divisible i podia ser compartida. Aquesta vicissitud teòrica destaca que en la història la sobirania la produeixen els estats nació i formes politicojurídiques diverses, i que la UE està en condicions de generar la seva pròpia sobirania. Per a Hobbes, tot règim polític pressuposa la conversió de la multitud anàrquica a un poble dotat d’una voluntat unificada. Rousseau substitueix els subjectes subjugats per “ciutadans sotmesos” i a través del contracte social la multitud es converteix en poble, en associació i no en agregació, sota el govern d’un sobirà-amo.

Macron va situar la noció de “sobirania europea” al centre de la seva visió, actualitzant el debat francès sobre Europa com a arma política al seu front intern contra populismes a dreta i a esquerra. La presidència francesa és l’ocasió ideal perquè Macron propagui les bondats de la “sobirania europea” i es presenti com a capdavanter comunitari, encara que els seus càlculs són nacionals amb la mirada posada en la seva reelecció el proper abril. A excepció del Parlament Europeu, no hi ha òrgans representatius com a tals a l’entramat institucional comunitari i la “sobirania europea” no és la personificació de la sobirania popular europea. La sobirania pertany de facto als estats i es multipliquen instàncies i agències no electes, no responsables davant els seus administrats. Al mode de Rousseau, la “sobirania europea” és una associació de demos-estats que han subscrit un contracte social europeu per preservar la seguretat i la llibertat. La sobirania popular es manté com a axioma, però buit de substància, defugint la voluntat de pobles i nacions que integren Europa, lluny de l’ideal democràtic que Solé suggereix a Macron.

De la revolució francesa emergeix la figura del ciutadà, un individu lliure de qualsevol vincle comunitari, integrant de la societat en virtut de la igualtat de tots i cadascun davant la llei. Quan es tracti de “particularismes regionals”, ja sigui a la Catalunya del Nord, Còrsega, Bretanya o els departaments d’ultramar, i “cultures” arribades a successives onades migratòries, s’imposa la igualtat republicana. Les respostes davant dels desafiaments identitaris es mantenen fidels a aquesta tradició, afavorint la integració als “grans valors” sobre els quals es va construir la nació francesa. Imbuïdes sempre de jacobinisme, es convida les poblacions concernides a supeditar les seves identitats per adherir la figura abstracta del ciutadà (francès).

Desenvolupaments recents consenten que l’acceptació del vivre ensemble no implica la dissipació total de les diferències i es prodiga una certa tolerància, autoritzant l’expressió de “cultures minoritàries” en clau força folklòrica. No acceptant l’existència de demandes nacionalistes dins de les seves fronteres, el debat sobre els territoris al·ludeix a les falles d’integració entre centre i perifèries, sobretot a grans ciutats, imbuït el debat identitari en la dialèctica laïcitat-islam. Enarborant diversitat, democràcia i autodeterminació, l’eurodiputat Solé ha posat l’accent en significatives contradiccions franceses personificades per un Macron temorós per la seva reelecció i fiduciari de la tradició política gal·la.