El rescat de la Caja Castilla-La Mancha

L'excessiva dependència del sector immobiliari, la falta de liquiditat i les baralles polítiques pel seu control són algunes de les causes que han portat el Banc d'Espanya a intervenir la Caja Castilla-La Mancha. Es tracta de la primera gran entitat financera que ha de ser rescatada en el marc de la crisi econòmica. La intervenció per garantir els dipòsits amb l'aval del govern espanyol i la substitució dels seus gestors per tres administradors del Banc d'Espanya s'ha de valorar positivament. Des de l'any 1978 amb el fons de garantia de dipòsits s'ha intervingut 27 bancs i 13 caixes d'estalvis, i el cas més destacat va ser el del Banesto, intervingut el 1993 i que una vegada sanejat va ser adquirit pel Banco Santander. Malgrat els reiterats esforços del ministre Pedro Solbes per treure importància a la intervenció, haver de rescatar una entitat d'estalvi no ajuda a crear un clima de confiança. Solbes reconeix que ens trobem davant d'una gestió inadequada, perquè la caixa no ha estat prou previsora a l'hora d'invertir en el sector de la construcció, fins al punt que tenia més crèdits concedits que no pas fons en dipòsits de clients. És obvi que hi ha hagut un risc inacceptable i una mala gestió, i que el control que hi ha sobre el sistema bancari ha impedit mals pitjors. Per tant, una vegada s'hagi superat l'actual situació i l'entitat s'hagi estabilitzat, s'han d'exigir responsabilitats administratives i polítiques. El fracassat intent de fusió amb l'entitat andalusa Unicaja forma part de la política del govern espanyol que vol fomentar les fusions per ressituar el sector financer, massa desproporcionat, atesa la caiguda de l'activitat. Oberta la veda, ningú no descarta que algun altre banc o caixa hagi de ser rescatat.