Record de les masies
Ha passat l’època de la tramesa de postals amb bons desitjos. Hi ha pobles que ho aprofiten per divulgar el seu passat. Els Amics de Badalona, per exemple, ja fa quaranta-tres anys que editen una nadala en forma de díptic, amb el dibuix d’un edifici local emblemàtic a la cara principal i la història pertinent a la part central. En tiren mil exemplars. Cada any hi ha una família que me l’envia. Fa goig col·leccionar-les. Normalment les han anat dedicant a les masies, algunes de les quals el municipi ha salvat i reconvertit en centre social o cultural. En altres casos, ha servit de record com a mal menor. El fotògraf lloretenc Francesc Mas, al seu temps, va fotografiar les masies lloretenques que quedaven dretes i tinc pendent afegir-hi un text amb la història de cadascuna. A vegades penso que els ajuntaments no han sabut preservar prou els antics habitatges rurals. És curiós que, en cercar terrenys per a noves escoles, molts consistoris han comprat propietats de la pagesia. L’escola Esteve Carles fou edificada a l’horta de cal Tieso; la Pere Torrent, en terrenys de Can Rodon; la Pompeu Fabra, en l’espai agrícola de Can Sabata, l’única masia que encara està dempeus, convertida en restaurant. Em pregunto si quan es van edificar les noves escoles, en un racó de pati, no es podia haver deixat sense enderrocar la casa de pagès que hi donava nom i aprofitar aquell espai per exposar-hi col·leccions pedagògiques, mostrar-hi la vida del camp, etc. Igualment, quan s’han creat nous polígons urbans, s’havia d’haver imposat l’obligació de mantenir dempeus la masia corresponent. No n’hi ha prou d’haver-hi donat el nom. Tots els que hem passat per l’Ajuntament hem d’entonar el mea culpa per falta de visió. Per això ara, que ens queda pràcticament una masia emblemàtica però que ja és de propietat municipal, Can Buc, reivindico la necessitat de salvar-la. S’havia parlat de fer-hi una llar de jubilats o un museu de la vida del camp. Com ja vaig dir, hi ha molt material guardat al respecte. Però sembla que falta voluntat. Una llar de jubilats, d’altra banda, es pot fer de nova planta arreu on convingui. Però les pedres centenàries serien el millor lloc per guardar aquells testimonis entre els quals hem nascut i crescut. Els responsables que diuen que Can Buc és ruïnós no podrien fer un esforç d’imaginació i d’aplicació de recursos? Hi som a temps.
