Un ratolí a casa

No fa gaire va entrar un ratolí a casa. Immediatament em vaig proveir d’una ratera clàssica, d’aquelles de fusta amb dos o tres forats dins els quals enfiles un trosset de formatge i quan l’animaló hi entra i el rosega... nyac! Salta la ballesta, queda enganxat pel coll i mor per asfíxia, o directament aixafat. “On vas amb això? Ni et passi pel cap fer-ho servir! Què t’ha fet el pobre ratolí?”, em van inquirir les meves filles. Aleshores vaig descobrir que hi ha unes trampes magnífiques, com un tub transparent dins el qual hi poses l’esquer i la rateta hi entra, però no en pot sortir. Després de diversos intents van (ja no era responsabilitat meva) capturar la bestiola, que va ser posada en llibertat immediatament per evitar-li, en la mesura del possible, la situació d’estrès. Ho comento amb dos amics. Un explica que el seu fill caça rates com conills que se li passegen a la vora de la casa, prop del bosc, i les allibera al bell mig de les Gavarres. Ni se li acut enverinar-les o matar-les a perdigonades com fèiem nosaltres, quan senyorejaven per algun abocador descontrolat, o pel carrer mateix. L’altre amic recorda aquella vegada que vàrem anar a pescar i, a la nit, en arribar a casa, va haver de fer una cerimònia de comiat dels peixos arreplegats, a tall d’expiació, perquè el seu vailet estava abatut per la mortaldat. Són només tres anècdotes que no demostren res, és clar, però em fan pensar que les generacions que ens venen al darrere són més civilitzades que nosaltres. O, com a mínim, que tenen molta més sensibilitat respecte dels drets dels animals, de les mascotes que, fins només fa quatre dies, eren tractades com a simples objectes, coses, des d’un punt de vista legal. L’animalisme és un valor a l’alça. En fan un gra massa? No ho sé. De tot hi ha a la vinya del Senyor, però entronca amb una major sensibilitat pel medi ambient i, qui sap si amb un excés d’optimisme, ho vull veure com un indici de millora de l’espècie.