Reconeixement, justícia i reparació

Avui es compleixen 50 anys del Bloody Sunday, d’aquell diumenge de sang en què paracaigudistes de l’exèrcit britànic van assassinar catorze persones i en van ferir catorze més en la repressió d’una manifestació a Derry, convocada per l’Associació de Drets Civils d’Irlanda del Nord. Mig segle després, les ferides encara continuen obertes, perquè ningú ha estat jutjat per aquells fets, malgrat la contundència de l’informe Saville, que, després d’una llarga investigació i milers de testimonis, va concloure que cap dels catorze morts aquella tarda no duia armes de foc i que els militars van començar a disparar contra la multitud sense cap avís previ. De fet, el mateix informe refusava pronunciar-se sobre si hi hauria d’haver un procés judicial contra els responsables de la matança. Avui, les famílies de les víctimes continuen demanant justícia. Volen que es jutgi els responsables dels fets, especialment ara que el govern de Boris Johnson estudia una llei d’amnistia que faria impossible demanar responsabilitats penals pels crims comesos.

Les ferides continuen obertes malgrat que després que es presentessin els resultats de l’informe Saville –deu anys d’investigacions encarregades per Tony Blair en el context del procés de pau a Irlanda del Nord– el primer ministre conservador David Cameron demanés perdó en nom de tot el país en un contundent discurs al Parlament i digués, sense embuts, que el responsable últim de la brutal repressió és el govern. És evident que ferides així no s’acaben de tancar mai, però com a mínim, al Regne Unit, han estat capaços de reconèixer els fets i demanar disculpes, a diferència del que passa a l’Estat espanyol, on se sacralitza la Transició i no hi ha cap mena de voluntat d’aclarir, per exemple, una massacre com la del 3 de març del 1976 a Vitòria, amb cinc morts i 150 ferits a mans de la policia. En qualsevol societat la voluntat de justícia i reparació hauria de formar part dels seus valors fonamentals.