Què us passa, gent?

És més fàcil morir sol a la gran ciutat que en un poble recòndit, on n’hi ha prou que passi el pastor amb el ramat o el pagès tornant de l’hort perquè et reconegui i t’ofereixi ajuda. La mort per congelació del fotògraf René Robert en un cèntric carrer de París, perquè ningú no es va aturar a interessar-se pel que li devia passar a un home de 84 anys caigut al mig de la vorera, és quasi més un problema de veïnatge que no pas d’humanitat, encara que una cosa i l’altra tenen molt a dir-se. El fet és que René Robert, reconegut pels seus retrats d’artistes del flamenc, sortia a passejar cada vespre pel mateix barri on residia, amb el mocador de pics lligat al coll i el barret calat d’aquella manera tendra i respectuosa amb què pot fer-ho un ciutadà d’origen suís apassionat del geni andalús. Un home de la seva edat no és probable que anés gaire més lluny del cafè que freqüentava o de la botiga de vins davant la qual es va desplomar, però ni tan sols dins aquest circuit familiar no va tenir la sort que el reconegués ningú. Podria haver-li passat pel costat un inquilí del seu mateix edifici i no haver-hi parat més atenció que tots els altres que van esquivar-lo sense ni mirar-se’l, segurament perquè l’única imatge que en tenia de les vegades que havien coincidit al replà era la d’un home dret, i no la d’un cos a terra tremolant de fred. Gatsby tenia la ferma convicció que “la gran roca del món està sòlidament assentada sobre les ales d’una fada”, però a les grans ciutats fins i tot la bondat es delega en els serveis públics. Això devien pensar tots els que van ignorar Robert: ja se n’ocuparà algú altre.