Constitucionalitzar

Proclamada la Segona República el 1931 i promulgada la Constitución Española, la seva divulgació formà part de l'ensenyament normatiu a les escoles. Va ser la meva iniciació política. De l'instaurat Tribunal de Garantias Constitucionales, ni se'n parlava. El 1939 Franco ho derogà, establí les Leyes Fundamentales del Reino i no es coronà rei de miracle. El 1978, es restablí la Constitució i el Tribunal Constitucional. Senador, vaig jurar la Constitució el 1989. Les vicepresidències d'Economia i de Pressupostos de l'Estat van ser un màster politicoeconòmic reeixit. La Constitució fent de calaix de mals endreços i el TC, de tertúlia de desocupats semblaven inofensius. Però les seves mancances i falta de concreció motivarien la interpretació discriminatòria vestida de patriotisme que ara patim.

La destrossa de l'Estatut, disfressada d'arbitratge i jurisprudència, ha estat una bufetada punyent. Els capítols que frenaven les invasions de l'Estat en les competències de la Generalitat han estat degollats. “El TC ha expulsat l'Estatut del bloc de constitucionalitat rebaixant-lo a una simple descripció sense valor jurídic”, deia a El Punt el 14 d'agost Odei A.-Etxearte, de la redacció de Barcelona. “La sentència anul·la part de dos articles, n'interpreta sis i l'atac al blindatge de les competències en fereix 21 més”, afegia.

Reivindiquem sentimentalment llengua i nació, quan ens han tallat la supervivència política i compromès la física. La potestat de la Generalitat resta minvada en educació, universitats, emergències, ordenació del territori, urbanisme, infraestructures, indústria, obres hidràuliques, consultes populars, immigració, transports, comunicacions i moltes més fins emplenar un foli. Resta sols treballar, recaptar impostos per ser solidaris molt més enllà del límit i callar. El mantell constitucional que ens havia de soplujar a tots s'ha estripat! D'alguna manera s'ha complert el vaticini de Manuel Azaña, que el 1934 va dir: “Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años”. El bombardeig ha tingut lloc!

Ara sóc menys constitucionalista. Transformo la meva experiència en assessoria més o menys folklòrica per a noves lleves. On paren aquelles il·lusions, expectants en temps de dictadura, colpides en democràcia i defenestrades inexplicablement, deixant l'il·lús polític desguarnit i en la inòpia? Decebudes, resten en un armari d'andròmines a les golfes. La vida política continua inalterable, tal com ha de ser. El subjecte no compta: sols l'objectiu. Els joves candidats polítics –per vacunar–, il·lusionats, passen l'estiu dormint poc, fent plans, targes i assajant parlaments. En canvi els regnants, amb l'ai al cor i el cul estret per la temuda trucada, dormen al govern, l'escó, l'alcaldia, la delegació o la prebenda, defensant la parcel·la amb un ou a cada mà. En el fons, és maca la política!