La inflació i la recuperació

La taxa d’inflació ha augmentat amb rapidesa des de la segona meitat de l’any passat a bona part de les economies del món, ja siguin avançades o en desenvolupament. A finals del 2021, la taxa mitjana d’inflació als països de l’OCDE era del 5,2%, el nivell més elevat dels darrers vint-i-cinc anys. Una part d’això ve explicada per l’augment del preu del petroli i del gas, que ha pujat més del 60% el darrer any, però no és aquesta l’única causa. La inflació subjacent, la que exclou els preus de l’energia, es trobava en un 3,5%. Una altra part de l’explicació rau en els problemes que experimenta la cadena global de subministrament. La gran caiguda de la demanda a causa de la pandèmia va fer que moltes empreses reduïssin les seves comandes de béns intermedis i components. Quan el 2021 la demanda global es va recuperar amb més fortalesa de l’esperada, moltes empreses tenien poques existències i no van ser capaces de tornar a produir a un ritme similar al d’abans de la pandèmia. L’exemple paradigmàtic és el del mercat de microxips, on l’oferta encara no és capaç de satisfer una demanda que creix amb rapidesa. Aquests problemes, conjuntament amb alguns de logístics en el transport marítim, encareixen els productes manufacturats, els principals responsables de l’augment actual de la inflació.

Aquest augment s’espera que sigui temporal, en la mesura que ho són les causes esmentades. Les pressions inflacionàries haurien de disminuir molt el proper 2023. Però cal evitar que aquest escenari augmenti les expectatives d’inflació. Quan això passa, els salaris comencen a pressionar a l’alça, iniciant el que coneixem com un espiral salaris-preus en el qual la inflació elevada es fa crònica. Com va passar, per exemple, als anys 70 i principis dels 80 del segle passat. Cal recordar que les polítiques monetàries no convencionals, utilitzades els darrers anys, han de ser per força temporals. Afavoreixen l’aparició de vulnerabilitats en el sector financer i, a la llarga, generen inflació. Als EUA, la Reserva Federal ha iniciat ja el procés de normalització de la seva política. Ha anunciat que el proper mes de març posarà fi al programa de compra d’actius i farà tres augments del tipus d’interès oficial entre aquest any i el proper any 2023. El BCE posarà fi, també al març, al programa de compres d’actius d’emergència per fer front a la pandèmia, malgrat que augmentarà lleugerament les compres d’altres actius a llarg termini en altres programes.

El gran repte és portar a terme aquesta normalització de la política monetària sense empitjorar les condicions financeres ni perjudicar la recuperació econòmica. Als països avançats cal mantenir la disponibilitat de crèdit i, sobretot, cal evitar un augment important del tipus d’interès del deute públic a llarg termini. Tots els països tenen un nivell molt elevat de deute públic que ara està, en bona part, en mans dels bancs centrals. A mesura que aquests redueixin els seus programes de compra d’actius, aquests títols s’hauran de refinançar als mercats privats, i si han de pagar uns tipus d’interès gaire elevats (recordem que ara es troben pràcticament a zero) això augmentaria la despesa del governs en aquest concepte. Creant dificultats a uns pressuposts públics que ja estan molt pressionats per la despesa sanitària i d’ajut als grups de la població que han vist reduir els seus ingressos. Molt especialment, dificultaria tota la despesa projectada per contribuir a la recuperació econòmica i per portar endavant les reformes estructurals necessàries per a una transició cap a una economia verda i sostenible, més adient per lluitar contra el canvi climàtic.

Per als països emergents i en desenvolupament el repte és encara més complicat. Amb la política monetària han d’evitar no només l’augment de la inflació sinó que han d’aconseguir també que la seva moneda no es devaluï en excés i evitar una retirada de capitals que dificultaria addicionalment el finançament del seu govern i de les seves empreses. És important evitar una situació com la que es va produir l’any 2013. Aleshores, la Reserva Federal va canviar de manera massa sobtada l’orientació de la seva política monetària. Va provocar un episodi d’alta volatilitat en els mercats financers i un augment dels tipus d’interès tant del deute públic com del deute privat i va generar retirades de capitals des dels països en desenvolupament. Va haver de fer marxa enrere i va frenar la recuperació que després de la Gran Recessió de 2009-10. Els propers mesos serà vital que els bancs centrals calibrin els canvis en la política monetària. Cal lluitar contra la inflació i reduir les vulnerabilitats acumulades al sector financer dels països emergents, però cal evitar que això perjudiqui el creixement, posi en perill els projectes de transformació verda de l’economia i freni la recuperació econòmica global.