‘Lifting’ a la reforma Rajoy

Per decret, el 2012 Rajoy i la gran patronal van aprofitar els ressons tràgics de la crisi del 2008 a l’Estat per fer una reforma laboral salvatge: abaratiment de l’acomiadament, devaluació dels convenis sectorials, més temporalitat de la contractació, convenis estatals per sobre dels nacionals... amb el fals argument de més llocs de treball. Sánchez ha emprat la mateixa política. Sol a la taula, promou un decret que únicament plasma un acord de base amb la CEOE, validat pels sindicats majoritaris. Bé, majoria sindical a escala estatal, perquè al País Basc cal recordar que és d’ELA i LAB (la incomoditat del PNB i l’oposició de Bildu n’és corretja de transmissió). I, a Galícia, la confiança majoritària dels treballadors és per a la CIG. Com evidencia el no del BNG.

A Catalunya, ERC en solitari i malgrat opinions internes diverses, tampoc ha comprat ni la falta total de negociació ni el contingut de mínims de la reforma. Yolanda Díaz no ha acceptat ni una sola de les demandes dels socis de legislatura: 45 dies d’indemnització per acomiadaments improcedents, retorn al marc de relacions nacionals, priorització dels convenis sectorials sobre els d’empresa, autorització administrativa autonòmica per a acomiadaments col·lectius... A Díaz, la incomodarà com a trampolí personal que siguin finalment els vots de la dreta els que aprovin la reforma. Sense casualitats: un altre calc de la reforma Rajoy, aprovada per UPN i CiU. La precarització d’estabilitat al Parlament i al Congrés que vindrà s’hauria evitat amb negociació. Sánchez ja sap que no hi ha res gratis en política.