Credo laic

M’agraden aquests dies que som, tot just passat gener, que és el temps de les minves plenes de promeses que van inspirar un poema a un Joan Maragall molt enamorat, el mateix temps de les desesperades nits en què la imatge de l’enamorat es fon i es perd de què parla el poema de Kavafis, traduït per Joan Ferraté i musicat per Josep Tero. Com que la Candelera va riure tenim encara hivern al davant, però ja es veu ben bé que anem cap al bon temps: els matins i les nits encara són gelades, però al migdia i les primeres hores de la tarda fa una bonança que et fa descordar l’abric i aixecar el cap per mirar cap amunt. Fa dies que els dies s’allarguen: quan la mainada surt d’escola encara queda una bona estona per jugar a fora abans de tornar a casa. Hem sobreviscut un altre hivern. A poc a poc les restriccions per la covid –imposades, no sempre comprensibles, a vegades arbitràries, però que hem obeït de molt bona fe– van caient totes. A casa aprofitarem un aniversari proper per trobar-nos tots el que per Nadal no ens vam poder reunir. La vida s’assenta.

La vida s’assenta, la pandèmia comença a desdibuixar-se i les misèries endèmiques tornen a brillar amb força. Un exemple, només: l’Església va sumant escàndols: als abusos sexuals perpetrats per alguns –massa, sempre són massa– dels seus membres, hi sumem ara un fet que també era conegut per molts: les immatriculacions, o sigui, l’apropiació indeguda, amb traïdoria, que ha fet l’Església –protegida per una llei franquista dels anys quaranta i modificada el 1998 pel govern de José María Aznar–, de béns immobles de particulars: ermites, esglesioles i cases parroquials han estat inscrites en el registre mercantil, entre el 1946 i el 2015, a nom de bisbats o parròquies. Ras i curt: un robatori fet pels qui diuen que segueixen la doctrina de Jesús, que predicava que robar era pecat –ho va posar al número 7 de la llista de manaments–, que no s’havia d’acumular riquesa i que difícilment els rics entrarien al seu regne. Suposo que a hores d’ara els catòlics creients –la fe és un do: es té o no es té– ja han fet el salt a la institució i s’entenen directament amb Déu.

Sí, la fe és un gran do i, religió a part, creure en alguna cosa és molt reconfortant. La meva fe és laica, sòlida i sentimental alhora. Crec en la medicina i els seus avenços, que salven vides i ens treuen sofriment, i em descoratja veure com tracta de malament el país els nostres científics i els metges i infermeres –no m’estranya que molts marxin a l’estranger–. Crec en l’educació, que ens dona les mateixes oportunitats a tots, i m’enfado molt quan les sentències entren a les aules: la política no hi hauria de posar ni un dit, a les escoles; deixeu les escoles, que prou feina tenen. Crec en l’amor, sempre, en totes les seves dimensions: feliç el qui estima. Crec en la cultura, en totes les seves arts, que ens fa tanta companyia, que ens sosté en els dies més difícils. I crec que l’amabilitat ens fa la vida molt més suau i fàcil de viure. Crec en el paper i el pes que tenen els voluntaris en la societat: doneu-me gent voluntària i canviarem el món, i el deixarem millor. Crec que, per sobre de totes les coses, hem de cuidar els nens i els joves. I crec també que les millors societats són les que respecten i escolten la seva gent més gran: els vells. Crec en els líders honestos, valents i engrescadors, persones capaces de dir la veritat i plantar cara. Crec, sincerament, que la gestió que els nostres polítics fan ara mateix, per exemple, de la imposició del 25% de castellà a l’escola, de l’ajornament humiliant de la taula de diàleg que ens imposa l’Estat, o de l’embolic que hi ha avui al Parlament amb la Junta Electoral Central i l’escó del diputat Pau Juvillà, no és una gestió ni encertada ni útil, ni de cap manera engrescadora. Però segueixo creient que la bona política és imprescindible. I crec que encara val la pena de lluitar per la justícia i la llibertat, i encara crec també que tornaran els dies gloriosos en què tot era possible. Crec tot això i moltes altres coses, com tanta gent que, per sort, com diu Francesc Torralba, encara no passem de llarg.