La festa té pocs dies de corda

Jo, que ja tinc una edat, vaig veure torejar en Manolete. Era molt menut, llavors i no em recordo de res, llevat que, en sortir, els amics de casa es feien creus de la sort que havíem tingut de poder aconseguir una entrada per a l'espectacle i de gaudir-ne a la plaça gironina. Pels comentaris vaig entendre la importància del que havia vist, o no vist. Hi havia afició als toros a Catalunya. A les comarques de Girona hi havia places històriques, com la de la capital i la d'Olot que és la més antiga –i que encara es manté dreta, però inoperant. Amb el turisme en funcionaven una colla, més que a cap altra província: Figueres, Sant Feliu de Guíxols, Tossa de Mar, Lloret. Després de la meva primera experiència taurina, la de Manolete, recordo haver estat a la plaça un altre cop, amb motiu d'un dels festivals benèfics que organitzava el governador civil Mazo Mendo cada any –no se sap ben bé en benefici de qui, però es pot imaginar. Les entrades les havien de comprar voluntàriament els botiguers de la ciutat. Hi torejaven tres soldats de lleva andalusos, que intentaven matar uns petits vedells de rebuig, que algun ramader cedia, també voluntàriament. D'aquesta corrida sí que me'n recordo. Vaig haver de marxar molt aviat: a l'arena el torero improvisat desesperava el públic i es desesperava clavant i clavant l'espasa al pobre vedell, sense encertar de matar-lo.

Amb els anys, només els turistes donaven sentit a l'existència de places i a l'organització d'espectacles taurins. L'afició autòctona es va anar diluint fins a pràcticament desaparèixer. Segons expliquen els entesos, la majoria de turistes que paguen entrada a la Monumental –l'última que queda a Catalunya– marxen ben aviat corpresos per la duresa de l'espectacle.

El Parlament, assumint una iniciativa popular, prohibirà les corrides a finals d'any. Em sembla bé i no em valen excuses de tradicions, i encara menys de fiesta nacional –que potser recorda a algú els assassinats comesos en tantes places a l'entrada de les tropes franquistes. Tampoc em val la bellesa d'algun moviment torero (la pel·lícula Tarde de toros, per cert, podria entrar en un museu etnològic per recordar la màgia que havia encantat alguns dels nostres avantpassats).

I no parlo pas dels drets dels animals. El dret és una cosa massa humana per aplicar-lo fora de context. El dret és de les persones. Les persones tenen dret a ser protegides d'espectacles cruels i morbosos que posen l'home a un nivell moral inferior al dels animals –si en tinguessin, és clar. L'Espanya profunda ha intentat presentar la decisió del Parlament com una rebequeria nacionalista. Pensen que volem marcar la diferència. Us diré la veritat: no em sabria pas greu si fos així.