L’ecologista tendra i subversiva

No està clar que els diputats de l’eurocambra ho aprovin, però, resumint-ho una mica barroerament, l’executiu de la Comissió Europea proposa etiquetar com a “verdes” les inversions en gas natural i energia nuclear. Cedint a les pressions per canalitzar les inversions privades en aquestes dues energies, l’Executiu comunitari no ignora la paradoxa (poden ser “ecològics” un gas que contamina amb CO2 i unes centrals nuclears que, a més de les catàstrofes a causa d’accidents, creen residus tòxics indestructibles en tres segles?) de l’etiqueta, però ho disfressa: “No són energies «verdes» per elles mateixes, però, ajudant a eliminar el carbó, poden afavorir la transició cap a les energies renovables.” És com arribar al bé a través del mal.

Aquesta proposta o aposta de l’executiu de la CE m’ha deixat perplexa. Diria que, essent una cosa generacional, el despertar de la meva consciència ecològica va arribar amb el Nuclear, no gràcies. De fet, aquesta és la variant catalana d’un eslògan que, expressat en múltiples llengües, acompanya un grafisme amb un sol somrient: “Un distintiu amistós que manifesta amb educació una oposició”, en paraules de la seva creadora, la dissenyadora danesa Anne Lund, que va presentar-lo l’any 1975 amb una propagació internacional immediata. L’emergència de l’ecologisme, indissociable de l’oposició a les centrals nuclears, va dur a la creació dels anomenats “partits verds”. I és així que se m’ha fet present una líder política ecologista, Petra Kelly, que va impressionar-me a la meva joventut: la recordo amb el seu rostre pàl·lid i aquella manera delicada de dir coses contundents. Ella ho deia així: “Ser tendre i a la vegada subversiu. Això és el que significa per mi, a nivell polític, ser verd.”

Nascuda a Bunzburg (Baviera) el 1947, Petra Kelly va ser clau en la fundació al 1980 del Die Grünen, el “Partit Verd” alemany que, tres anys després, va entrar al Bundestag amb vint-i-set diputats. Amb vocació internacionalista, va donar empenta a altres partits verds europeus. Lligant-ho a l’ecologisme, era pacifista, feminista i deia coses interessants, que em semblen vigents, com ara: “Allò necessari en el terreny ecològic és a la vegada raonable en l’econòmic”; “Tothom vol tornar a la naturalesa, però no a peu”; “Estem tan condicionades pels valors masculins que hem comès l’error d’emular-los”; “El poder sobre les coses ha de substituir-se pel poder compartit de fer coses: el descobriment de la pròpia força en contra de l’actitud passiva de rebre el poder exercit per altres”. Sense oblidar l’atenció a Rosa Luxembug (entre altres revolucionàries i/o feministes) mentre bescantava Marx i Engels: “Uns mascles dogmàtics que teoritzaven sobre les classes treballadores mentre discriminaven i explotaven les seves dones i filles: no sabien ni cuinar, ni netejar, ni cuidar-se a ells mateixos.”

Tanmateix, tot i la seva lucidesa, Kelly va provocar una crisi al Die Grünen en resistir-se a deixar de ser diputada dos anys després de l’elecció: una rotació acordada per un partit que no volia ser com els altres partits. Un personalisme que va apagar el seu fulgor, la seva influència, el seu mateix activisme polític. Tant és així que va deixar de ser “notícia” fins que, el 19 d’octubre del 1992, la policia va descobrir el seu cadàver dinou dies després que el seu amant li disparés un tret al cap mentre dormia. L’amant, que va suïcidar-se després de matar-la, es deia Gert Bastain. Tenia 24 anys més que ella i va ser un general de l’exèrcit alemany (refundat el 1956) fins que va abandonar-lo quan va anunciar-se el desplegament de míssils nuclears a Europa. Convertit al pacifisme, va conèixer Petra Kelly, també va apuntar-se al Die Grünen i va ser-ne diputat. Poc abans de matar Kelly i suïcidar-se, Bastin va saber que es farien públics uns documents relatius la seva col·laboració amb l’Stasi, els serveis secrets de l’RDA. Però, a més, el general tenia un passat. Què hi feia, Petra Kelly, que va aconseguir que el Parlament alemany demanés perdó pel bombardeig de Gernika, amb un home que, de jove, va allistar-se voluntàriament a la Whermacht, és a dir, l’exèrcit d’Hitler? Aquest enigma em revé quan passejo pel jardí Petra Kelly, a Montjuïc: un lloc una mica trist, com si alguna cosa no acabés de brotar-hi.