Tacticismes i necessitats

L’espectacle viscut al Congrés dels Diputats en l’aprovació de la reforma laboral és difícil de superar, però demostra clarament la desgovernança i el descrèdit més absolut de la política enfocada a l’electoralisme i la cita periòdica de cada quatre anys. Acudits desafortunats a banda per l’“errada” del diputat popular a l’hora de votar-hi en contra, recordem que la ultraactivitat dels convenis laborals (que no decaiguin mentre no es renovin) és potser la peça guanyada en tota aquesta guerra, juntament amb la defensa de la contractació indefinida, però cal veure si el procés acabarà passant factura als grans sindicats que hi han donat suport, CCOO i UGT, de la mà de les patronals. La connexió entre política i sindicats és més que evident, i queda el dubte de saber quina hauria estat la resposta d’uns i altres, de grans i petits, si la reforma l’hagués plantejat una formació política d’un altre color. Els sindicats minoritaris, amb més o menys el 20% de representació sindical a Catalunya, hi veuen falta d’ambició en un document que ha quedat curt i que no recupera, entre d’altres, les indemnitzacions per acomiadament. No hi ha manera que qualli el principi bàsic que, per tirar endavant un país, calen menys tacticismes i més necessitats resoltes.