Submissió o insubmissió

L’Estat està deixant l’independentisme sense terme mitjà. O submissió o insubmissió. Els esclatarà als morros, és clar, però de moment provoca sensació de derrota i desorientació en el món independentista. El cas Juvillà ha mostrat com les institucions no són ara mateix capaces d’articular cap defensa d’allò que van votar els catalans. La presidenta del Parlament, Laura Borràs, va semblar apostar per una via de defensa amb la suspensió d’activitats fins a realitzar una acció legal que permetria que... Tot això va durar unes hores, fins que es va saber que la direcció funcionarial de la cambra ja havia obeït dies abans la JEC. Cosa que ens porta a concloure que Laura Borràs és presidenta, però ni mana ni sap què fan els funcionaris al seu càrrec; o bé ho sabia, i va oferir una mica més de retòrica que Roger Torrent quan va deixar caure els drets parlamentaris del president Torra.

El dia clau al Parlament va ser el de la fallida proposta d’investidura a distància de Carles Puigdemont, guanyador de les eleccions del 21-D. Aquell dia el Parlament va deixar de banda els votants per passar a servir els òrgans repressors de l’Estat. El 155 va finalitzar formalment amb la investidura, però en realitat ha continuat interioritzat dins la política catalana.

Una de les últimes accions de Pau Juvillà com a diputat ha estat una iniciativa contra la presència militar al Pallars, on es troba l’acadèmia de Talarn. No és antimilitarisme impostat. Fa anys Juvillà va ser condemnat per insubmissió al servei militar obligatori. Va desobeir, i en va pagar les conseqüències. Aquella desobediència no la feien els polítics, sinó la gent, i va tenir èxit perquè després de cada insubmís represaliat n’arribava un altre a ocupar el seu lloc. Allò va desbordar l’Estat, obligat a desmuntar un dels pilars del nacionalisme espanyol del segle XX. Si és que tenim el “full de ruta” als morros, i ni el veiem.