De la mobilització a l’expectació

Ha passat un any d’unes eleccions que van portar l’independentisme a superar per primera vegada el llistó del 50% dels vots i que van situar ERC a la presidència de la Generalitat després d’haver guanyat el PSC. Uns resultats rellevants produïts en unes eleccions enmig de la pandèmia i amb plena divergència estratègica en el camp sobiranista. Resultats que van portar Vox al Parlament amb 11 diputats, malgrat que en aquests mesos de legislatura han passat sense pena ni glòria. Vox no ha anat més enllà de demanar el tancament del Parlament i anunciar querelles en contra de qualsevol intent sobiranista. També, Ciutadans ha perdut gas havent perdut 30 diputats. I l’anunciat govern a l’ombra dels socialistes no ha servit de res. Ha valgut només per a acords puntuals amb les forces independentistes per desencallar temes cabdals com ara els òrgans dels mitjans de comunicació públics catalans i la Sindicatura de Comptes. L’independentisme en aquest darrer any ha passat de la mobilització a l’expectació constant. Hi hagut poca mobilització tenint en compte la pandèmia i sobretot un desànim generalitzat de l’independentisme que va començar gradualment després dels fets de la tardor del 2017 i l’aplicació del 155.

Lluny de la mobilització, allò que més ha crescut és l’expectació. Un govern de coalició que ha tingut pocs fruits que vagin més enllà d’haver aconseguit aprovar el pressupost –amb els comuns. Un fet que ha provocat desunió política entre els tres grups independentistes. En el darrer any, l’expectació ha anat creixent al voltant d’una anomenada i anunciada taula de diàleg amb el govern espanyol que fins ara ni s’ha fet ni s’espera tal com estava plantejada en un principi. Mentrestant, l’activitat judicial contra l’independentisme no s’ha aturat.

Un primer any de legislatura que ha sembrat moltes expectatives que estan per veure i pocs resultats que hagin omplert una ciutadania buida de projectes col·lectius en un país on ha quedat una manca d’autoestima.