Leviatan despòtic

“Per qui no sap cap a quin port va, cap vent li és favorable. A qui sap cap a on va, tots els vents li són favorables.” Pràcticament fa dos mil anys que el cordovès Sèneca ho va escriure i sembla mentida que una veritat que ha sobreviscut tants anys encara ara a casa nostra paregui que la desconeixem. En les darreres singladures, la manca d’un rumb clar ens ha sotmès a un seguit d’oratges i tràngols polítics que ens han afeblit, ens han desconcertat i ens han dividit, fins al punt que hem perdut l’orientació. Recuperar-la no ens serà fàcil mentre estiguem afectats per aquesta fata morgana o miratge que, com tota distorsió òptica, ens fa embarrancar en el primer escull que hi ha.

Si un dia volem guanyar, el que no podem fer mai és viure en una il·lusió que ens allunyi de la realitat. El principi de realisme, encara que ens costi acceptar-lo, és imprescindible si no volem fer el ridícul o, el que és pitjor, perdre tota credibilitat. La història més recent ens ha intoxicat amb una mena d’il·lusió com a antídot del desencís d’haver-nos vist a un pam de la llibertat i fracassar. Però no podem quedar-nos en aquests llimbs i necessitem urgentment aterrar i refer-nos per avançar. El país no es pot aturar i no podem perdre temps, perquè el que ara deixem de fer ens faltarà demà. El que ha passat aquesta setmana passada al Parlament de Catalunya és l’evidència més clara dels efectes de viure en un miratge. Costa d’acceptar-ho, però amb tantes patacades ja hauríem d’entendre que som un país autonòmic i a més tenim les institucions amb autonomia limitada pels poders centrals i amb la connivència de molts dels nostres. En l’assaig El pasillo estrecho de l’editorial Deusto, dels professors Daron Acemoglu i James A. Robinson, es fa un repàs històric de com s’assoleix la llibertat i per què en alguns països triomfa la llibertat i en altres no, i fa tres grups de poder que els anomena Leviatan, el monstre marí del llibre de Job i fent al·lusió al llibre de Thomas Hobbes on explica la relació entre l’home i l’Estat. I en l’assaig fan tres grups de Leviatans: el despòtic, l’absent i l’encadenat. Tot i que al llibre l’encadenat (per la llei o l’estat de dret) és el democràtic, el que està passant a Catalunya des de fa un temps té moltes semblances amb el Leviatan despòtic des del moment que s’aplica el Codi Penal i les lleis i els reglaments segons l’enemic. A voltes es retorça, se li fa dir el que no diu, i s’imparteix justícia. Deia Plató: “L’obra mestra d’una injustícia és semblar justícia sense ser-ho.” És clar que el que ha passat aquesta setmana al Parlament amb el diputat Pau Juvillà, que sense sentència ferma i per ordre imperativa de la Junta Electoral Central ha estat desposseït de l’escó, és una intromissió greu i un desvirtuament de la voluntat popular, i per tant, en aquest cas, el Leviatan és més despòtic que encadenat.

El que fa estrany és que la part majoritària del Parlament s’hagi mogut navegant pel miratge, fins que ha topat amb l’escull. Calia arribar fins aquí? Què hi hem guanyat? Ja sé que hi ha qui defensa “l’honor sense vaixells”, com dèiem la setmana passada, però em penso que per gestionar un país com el nostre, sempre en conflicte amb aquest Leviatan despòtic, cal més intel·ligència estratègica fins i tot per descobrir els de la nostra riba que ens posen els paranys.

Tampoc ha estat gens exemplar el Congrés dels Diputats de Madrid aquesta setmana, on s’han evidenciat molts dels dèficits democràtics que arrosseguem des de fa molts anys. El primer dèficit és la desvirtuació del parlamentarisme, volent imposar un acord extraparlamentari al Congrés. Ni tan sols han mantingut les formes. La reforma de la reforma laboral era única i indivisible i a més intocable. És clar, amb aquests fonaments era difícil entrar en negociació per dir que no es podia negociar res. Després, el gran partit de l’oposició, maquinant tota una estratègia per fer fracassar el govern i la reforma. Gràcies a l’error en la votació del diputat del PP Alberto Casero, es va esfondrar tota la trama popular. L’espectacle ha estat dels que es recordaran anys. I faria bé el PSOE d’aprendre que el Leviatan despòtic no és llibertat, és despotisme.