La normalitat

Cada cop que escolto una declaració pública d’algun dels polítics condemnats per l’1-O, em pregunto: ¿en realitat quin marge tenen per dir el que de debò pensen, aquestes persones, ara inhabilitades i en llibertat vigilada? A parer meu, ells encarnen la prova més visible de la distància abismal, silenciada però gravitatòria, que a la Catalunya del present hi ha entre allò que es pot pensar i allò que es pot defensar de manera pública amb plenitud de drets i garanties democràtiques. Més endins encara, rius de dolor ocults a sota el gel. Em refereixo als centenars de persones represaliades, pendents de judici o sentència, amb imputacions que remeten a multes econòmiques sagnants o a penes de presó. Se’n diu poca cosa, d’aquesta altra forma de destrucció massiva de la vida de persones demòcrates, ara doblement invisibilitzades (per propis i estranys) en virtut d’un fal·laç anonimat.

“Mos han matat. Mos han matat però no mos han atonyinat!”, exclama orgullós un personatge de Faulkner desfet per una derrota que, malgrat tot, exhala amor propi i dignitat. Ben al revés que nosaltres, que reunim la doble condició de morts i atonyinats. Més important que perdre l’1-O, ha estat la gestió del postprocés. Acceptar de manera dòcil el 155, eleccions anticipades i destitucions de càrrecs. Assumir una defensa desarticulada dels presos. Activar un partidisme caïnita. Fer el boca a boca a una cada cop més insultantment quimèrica taula de diàleg. Deixar-nos emmordassar per una dreta i una esquerra espanyolistes imperials, i no gosar discutir-los –sota anatema de burgès o racista– l’extermini de la llengua o la direccionalitat dels instruments d’integració de la immigració. Perpetuar una dimensió de la Generalitat com a gestoria subrogada... Els hem regalat la normalitat que volien: que la laminació continuï imparable però del tot naturalitzada socialment. Tornem a viure en l’eufemisme. Per això hem de parlar de La normalitat, confiant en la força de l’homofonia i l’apòstrof absent.