Persones al servei de persones

Allà al juràssic, fa només entre 10 i 15 anys, Catalunya disposava d’una nodrida col·lecció de Caixes d’Estalvi amb un fort arrelament territorial. No ens costarà recordar noms com ara Caixa Catalunya, Caixa Girona, Caixa Laietana, Caixa Manlleu, Caixa Manresa, Caixa Penedès, Caixa Sabadell, Caixa Tarragona o Caixa Terrassa. Per motius que ara no venen al cas, però tan o més polítics que econòmics, la majoria d’aquestes caixes es van anar fusionant entre elles i finalment van ser absorbides per tres grans bancs: CaixaBanc, Banc Sabadell i el BBVA. Més enllà de les evidents intencionalitats i derivades polítiques, la qüestió és que les noves entitats financeres resultants, molt més grans i més pendents i dependents de l’IBEX, van iniciar un gradual i implacable procés de desarrelament del territori amb un tancament massiu d’oficines i un no menys perjudicial procés de desarrelament emocional del seus clients. Les oficines s’han anat convertint en botigues (“stores” en diuen sense complexes ni vergonya) i els seus empleats en botiguers, que pressionats fins a nivells insostenibles es veuen forçats a forçar als clients per forçar el benefici. Així tots esforçats fins al límit, menys els accionistes.

L’objectiu de les empreses, i també de les financeres, és guanyar diners. Molt legítim. Ara bé, no és l’únic objectiu. Les empreses, també les financeres, tenen un objectiu social i un compromís amb la comunitat de la que formen part. No és èticament defensable un model de negoci que es desentén dels seus objectius fundacionals que suposadament li donen sentit i defineixen la seva raó de ser, més enllà del benefici econòmic.

Hi ha dos exemples especialment cruents. Un és com les noves entitats financeres gestionen la relació amb els seus clients d’edat més avançada, molts d’ells aclaparats i superats per la bretxa digital. Des d’una posició d’abús absolut de poder, les entitats aprofiten l’assimetria en la relació per fer passar a la gent gran per situacions indignes de cues, esperes, limitacions en l’atenció, informacions confuses, pressió comercial exagerada,... L’altre exemple és el tancament ja no només d’oficines sinó també de caixers automàtics a l’entorn rural, deixant sense servei a una part molt significativa del territori i obligant a molta gent a fer desplaçaments prescindibles i ecològicament innecessaris.

Allà al juràssic, fa uns 10 o 15 anys, una d’aquestes entitats tenia un eslògan que deia “persones al servei de persones”. Era això. És això. Hauria de ser això. També a les entitats financeres.