Raça humana
Tancar amb tres panys la casa
Primera història: El riu no és seu ni de ningú, és un ésser viu amb dret a existir, a fluir, a no ser contaminat, a alimentar i a ser alimentat, a ser preservat, curat i protegit. Ja hi ha jurisprudència a Colòmbia amb el riu Atrato, a Nova Zelanda amb el riu Whanganui i al Canadà amb el riu Magpie, i ara les dones de l’ètnia Kukama del Perú han presentat una demanda al govern perquè atorgui també personalitat jurídica al riu Marañón, que banya la vall amazònica on habiten. Per a elles és el centre del seu univers espiritual i font de recursos abastament malmesos pels abocaments de petroli, de manera que s’han organitzat com a guardianes per restituir-li la salut, de vital importància per a la subsistència de l’ecosistema on s’inclouen. Segona història: Assentaments indígenes d’Iquitos (Perú) que amb les crescudes fluvials del mateix riu Marañón s’inunden de residus procedents de tres desguassos a cel obert: l’hospital, l’escorxador i el col·legi. No tenen accés a l’aigua potable ni a cap sistema de clavegueram per més que ho estiguin sol·licitant des de fa una dècada; finalment han acudit davant del Tribunal Constitucional atès que les pèssimes condicions sanitàries els estan portant malalties i mort a dojo. Tercera història: Resulta que el 90% de les reserves hídriques del país es troben, justament, en aquesta regió amazònica que acull el 30% de la població a qui s’impedeix gaudir dels serveis bàsics que exporta. Si el riu ja no és el riu, com diu la cançó de Serrat, ens caldrà cremar la barca i tancar amb tres panys la casa. Tant costa entendre-ho?