La darrera gota d’en Sísif

A les set del vespre, a l’habitació 829 del Trueta, se li va estroncar la ragera de nas al Sísif, la gota malaia, la mosca collonera diària que ens acompanyava des del 1982. El paquetejat i esquifit cos d’en Jordi Soler Font va dir prou. Ja no la dibuixarà més. Ni la gota, ni en Sísif. Al matí, uns segons que el tractament no el tenia endormiscat encara reclamava a en Toni l’exemplar del diari i les monedes d’euro per a la tele. Sabia, des de feia uns mesos, que se n’anava. Però quan tenia uns segons, els vivia com el preludi d’una fantàstica vida que tornava a començar. Hem compartit 40 anys. Braç a braç. Text a text. Dibuix a dibuix. Foto a foto. Projecte a projecte. A les redaccions de Figuerola, Santa Eugènia i Riu Güell. Però també al bar Roura, al Cu-Cut, al Dig-Hit i al Nummulit. Quan el maig del 2018 li vaig dir que tornaria a escriure El Voraviu en forma de dietari al setmanari La República i que m’agradaria que em fes un dibuix cada dia, la seva resposta va ser: “Quin dia dius que fem el primer? Ja tens el text?” En Jordi ja havia fet els 80 anys. Durant el confinament llegia El Voraviu a primera hora a la contraportada del diari, feia el ninot, el retratava amb el mòbil i l’enviava a la redacció de La República. Des del mes d’octubre, quan les addiccions es van endur el seu fill Màrius, en Jordi era un altre. Tenia pànic a marxar ell primer i deixar en Màrius desvalgut i desprotegit. Ara ja podia, i se n’ha anat. Adeu, company. Descansa, amic.