No perdem la memòria

Aquesta setmana ha mort, amb 103 anys, Biel Riera, l’últim supervivent dels camps de concentració franquistes que hi va haver a Mallorca després de la Guerra Civil. L’any 1991, amb 72 anys, Riera va escriure el llibre Crònica d’un presoner mallorquí als camps de concentració, on retrata no només la cruesa de la història viscuda, sinó també la imatge que el règim escampava dels “rojos”, en una campanya constant de deshumanització de l’adversari. Amb Riera es perd l’últim testimoni directe d’aquelles atrocitats, però ens queda la memòria escrita i Memòria de Mallorca, entitat de la qual va ser fundador.

Quan va començar la Guerra Civil, el meu pare tenia 6 anys. Amb el pare tancat a la presó que els franquistes van improvisar al castell de Bellver, la mare el va obligar a allunyar-se de casa per por de les represàlies. De petita, mai no el vaig sentir parlar de la guerra, ni de la postguerra. Mai no va dir res fins ben entrats els anys noranta.

Després, l’Alzheimer l’ha fet oblidar. I ha oblidat molt. Però n’hi ha que no s’esborren. Llegeix el diari i troba una notícia sobre la feina que fan des de Memòria de Mallorca, on parlen dels franquistes. “Aquests, el franquistes, els vaig conèixer –diu–, van fer molt de mal.” No perdem la memòria.