El voraviu
No va de retorns, Santi Vila
Un ego incommensurable l’incapacita per entendre que va del fet que marxin
Les ànsies de reposicionament de Santi Vila en la política institucional catalana ja són un clàssic i no s’ha escrit el darrer capítol. No en va fer prou. I mira que en 18 anys en va tenir de tota mida. Regidor, alcalde de Figueres, conseller de Cultura, conseller de Territori i conseller d’Empresa i Ocupació. No en va fer prou. I mira que és dels pocs que han rebut d’un cantó i de l’altre perquè el van atonyinar els espanyols per processista i els processistes per caragirat de primera fornada. I en el seu cas l’atonyinament va ser, a més, per via doble. Ha rebut pel procés, és clar, però ell va tenir una ració addicional, i ha rebut per Sixena. Santi Vila en vol més. No en va fer prou i no ha parat mai d’oferir-se. Ara s’ofereix per aconseguir un canvi radical a l’alcaldia de Barcelona i fer fora la Colau. Els sona la musiqueta? La mateixa que va venir a tocar un exprimer ministre de França que es va clavar la nata que es va clavar i que al final va donar l’alcaldia a la Colau a canvi de res, per treure-la als independentistes. Vila no torna per treure la Colau, la Colau és un problema molt menor per a l’alta burgesia barcelonina. Si al final interessa que Vila torni només serà per ajudar a impedir una alcaldia independentista. No hi ha res més. O sí. Un ego incommensurable que l’incapacita per entendre que això no va de retorns. Va del fet que en marxin tots els que han grapejat amb tan mala traça els somnis i designis del poble en aquests darrers deu anys.
