Cap més futur que Bach

En una llar que el banc dolent vol recuperar, la família que hi viu, pare, mare i dos menors, són la imatge de la degradació moral que estem consentint com a societat. Gent fràgil i espantada que projecta la precarietat en un menjador malmès però molt net, en unes parets que s’esparraquen, en un vell sofà, en una taula mínima, en una nevera trista; enlloc no hi sobra res. Gent que no es vol donar però que tampoc es pot defensar de la intempèrie que l’amenaça: podrien pagar 200 euros i les despeses del menjar, la llum, l’aigua, a tot estirar, perquè ara mateix només entra un sou a casa i no és a jornada completa. Serveis Socials els acompanya en la cerca d’una solució que potser no existeix, falta molta inversió econòmica per garantir el dret a un habitatge digne i a un lloguer en consonància amb l’augment del cost de la vida i amb les baixes retribucions per determinades tasques. Estem tornant al passat? Llegim la poesia Recordar el Besòs (1980) de Joan Margarit: “Les finestres de nit, amb llum groga/ són ulls voltats pel rímel de l’asfalt./ Recordo el pis: una bombeta morta/ gossos i infants damunt d’un matalàs./ En la cuina, corrupta, sense porta/ amb verdet als plats bruts amuntegats/ un noi escolta un vell pick-up que toca/ discs de drapaire, però tots de Bach./ Els cables negres d’alta tensió/ la lluna sobre el riu els fa brillar./ Sota el pas elevat de l’autopista/ la desolada terra de ningú/ corral de cotxes de segona mà./ Per a aquest món, cap més futur que Bach.” En un racó d’aquesta llar del 2022 la filla gran repassa apunts de segon d’ESO. Té futur?